març 09/Admin/
Després d’escoltar el testimoni de vida i fe de la Rosa Bresme i les reflexions i pistes pel treball personal que en Jordi Fontbona amb molta cura i entusiasme havia preparat, i que ens va exposar, em va venir d’immediat al pensament l’Empar Sancho. L’últim Nadal abans de deixar-nos ens va enviar una postal on ens deia: “Estic contenta, sabeu per què? Perquè sento un Amor, el de Jesús, que neix nou a dintre meu”.
Amb quina senzillesa parlava ella del seu Amor i la seva Fe en Jesús i quina resposta tan exacta a la pregunta que en Fontbona ens feia a tots el presents en aquest recés i que jo considero hauríem de fer-nos tots el militants d’ACO: Per a cadascú de nosaltres, qui es Jesús?
En el llibre “El medi Diví” en Pierre Teilhard de Chardin diu “L’amor de Déu se’ns descobreix pertot arreu, quan el cerquem a les palpentes (entenc vol dir sense malícia) com un medi universal, perquè és el punt darrer on han de convergir totes les realitats”.
Viure conscients que l’amor de Déu és per la humanitat, per tota la humanitat, no solament per a nosaltres. Crec és el més important que Jesús ens ha ensenyat a compartir i ajudar als altres i, encara que solament sentim una minúscula partícula de l’amor que Déu sent pels humans, segur que ha de bastar per transformar per sempre les nostres vides.
Considero que l’amor del Senyor és una força universal i que en aquest mateix instant milers de persones en tot el món gaudeixen del mateix sentir que nosaltres. Hi estic segur que tota persona que s’interessi pel respecte i el benestar dels altres es germà nostre. Considero que la globalització no és un triomf del capitalisme sinó que serà la unió i el compartir de tots el pobles del món sota el mateix sentiment diví.
El meu treball d’aquest recés va ser una conversa personal amb Déu:
Senyor... Amic meu. Et dono les gràcies perquè sento el teu amor sempre al meu costat, però el “meu actuar” s’enfronta amb el meu sentit de propietat i responsabilitat acumulats en tots els anys viscuts dins una societat del consum individual i et confesso que sóc incapaç de donar tots els meus béns i propietats als que no tenen res. Els vull traspassar als familiars i amics amb els quals he compartit els moments més importants de tota la meva vida: naixements, baptismes, casaments i defuncions i també festes, excursions i trobades.
No sé si el que faig és el correcte, més ben dit sí sé que tu em dius que ho tinc de donar tot però... Veuràs hi ha coses en els evangelis que no comprenc, per exemple quan dius: “Deixa pare i mare i segueix-me”... Això està be però, el sentit de responsabilitat innat en mi fa que consideri que aquesta decisió depèn de la situació en què et trobis familiarment. Quantes persones estan lligades a cuidar i ajudar els pares o germans fins a la seva mort? Ajudar als altres, bé. Però donar-los-hi tot i quedar-me sense… perdona’m, no en sóc capaç. Per què?... comoditat... inseguretat... manca de fe i sinceritat amb tu..?
Sentir el teu amor és el millor regal que es pot tenir en aquest món i poder donar-lo als altres satisfà qualsevol mala cara. No m’acomiado de tu perquè tu estàs ja per sempre dins meu, però sí d’aquest moment compartit. Jo exposant els meus pensaments, a alguns del quals espero trobar resposta amb el temps o més tard, mes enllà d’aquest planeta, i tu removent les meves entranyes amb les teves respostes.
La meva Fe és que l’Amor és l’única força que omple i coordina l’univers on vivim i del qual tots formen part. Senyor no em deixis mai i gràcies per la teva paciència amb mi i.... T’estimo cada cop que estimo als altres, crec que aquesta és una altra manera de parlar amb tu directament.
I acabo...: Per a tu, que acabes de llegir aquest escrit, qui és Jesús?
Enrique Blasi (Grup Sants)