Els dos moviments valoren l’acostament de posicions i que és possible definir lluites compartides.Sovint des dels mitjans de comunicació es presenten enfrontades les tesis del sindicalisme amb les de l’ecologisme. Què hi ha de cert, què hi ha d’impostura? Des de Salillum, hem volgut asseure en una mateixa taula el militant Salva Clarós, responsable de política sectorial a la Secretaria d’Acció Sindical i Transició Justa de CCOO de Catalunya, i a Marc Collado, militant de la JOC a Madrid i actual treballador administratiu del Consell de la Joventut d’Espanya, que va participar com a delegat amb la Fundació Nous Horitzons a la darrera COP26 a Glasgow.
“El sindicalisme de classe es proposa canviar la societat i transformar el món i això, en aquests moments, inclou fer front al canvi climàtic. Però no ens quedem només aquí, volem transformar el model econòmic, productiu, energètic, de mobilitat… És cert que el sindicalisme defensa els llocs de treball i aquestes transicions comporten pèrdues o transformacions de llocs de treball. La transició ha de ser justa i des del sindicalisme no hem de ser reactius, sinó proactius”, defensa Clarós.
Des de la posició ecologista, Marc Collado es lamenta que “arribem tard; per fer una transformació de forma ordenada i acompanyant tots els col·lectius caldria haver-s’hi posat fa vint anys, quan ningú no es prenia seriosament l’escalfament global ni l’alta dependència del carboni”. Un factor que molt probablement ha ajornat la qüestió ha estat la crisi econòmica del 2008. Amb una mirada internacional, també trobem els països del Sud global on la “necessitat de desenvolupament passa per davant dels objectius de l’Acord de París”.
Tots dos estan d’acord que el punt de trobada dels dos moviments (i molts altres: feminista, indigenista, joves…) és la transició justa i que cal lluitar contra la idea de “no transformar l’economia per salvar el capital i seguir deixant gent enrere”, segons Collado. De fet, recorda en Salva, la transició justa ja va ser assumida per les Conferències del Clima de París i Katowice: “La transició no s’havia de fer sota criteris de mercat i s’havien de posar els recursos necessaris per empènyer tota la població, que els treballadors no en paguin el cost”.
L’exemple del canvi de model de mobilitat
Els demanem aterrar en un cas pràctic, el canvi de model de mobilitat, amb les Zones de Baixes Emissions obligatòries a les ciutats, que prohibeixen la circulació dels cotxes més contaminants (precisament, els de les persones amb menys recursos) per deixar pas al cotxe elèctric. Clarós apunta la via per resoldre aquest conflicte amb el concepte d’estat emprenedor (de l’economista Marina Mazzucato): “L’Estat ha de ser proactiu i ha de posar els recursos i les inversions necessàries per impulsar els canvis i ajudant que les persones no quedin despenjades”.
En particular, si la mobilitat elèctrica elimina llocs de treball, l’estat emprenedor ha de provocar que aquests llocs s’han de reconvertir i incorporar en noves tasques. El militant de l’ACO, però, va més enllà, el canvi de model en el fons implica replantejar-nos si cal moure’s tant i fer un ús més intensiu del transport públic (urbà i interurbà, llocs de treball més propers al lloc on es viu), tot tendint a comprar un servei (quilòmetre de desplaçament), abans que el bé (vehicle manufacturat), fet que provocaria aquesta permuta de llocs de treball.
El fet és que el Govern espanyol va injectar el 2022 noves subvencions a la indústria de l’automòbil (intensiva en mà d’obra) provinents de fons europeus (2.975 milions per al vehicle elèctric) als quals cal afegir 1.977,8 milions en subvencions a la compra de cotxes de la darrera dècada. “No podem dedicar tants i tants recursos a anar allargant el problema de la mobilitat amb subvencions a indústries contaminants (sovint amb l’amenaça del perill de deslocalització de la indústria de l’automòbil), fent que no podem ser tan ambiciosos en els compromisos de reducció d’emissions i en què al final hi perdem tots”, es lamenta Collado.
Per a en Marc, “el carbó i altres energies són grans emissors, però el problema està en la demanda: cal decréixer en coses contaminants i substituir-ho per alternatives menys contaminants i que ens facin menys dependents de l’exterior”. I, pel que fa al transport públic, considera que “és un dret moure’ns, independentment de la demanda que pugui tenir una línia de tren o autobús determinada”. Una altra clau per a en Salva i en Marc és crear noves indústries: “Calen nous sectors que siguin capaços d’incorporar molta mà d’obra. Un exemple seria l’economia circular, la recuperació i reutilització de materials; es tracta de nova indústria localitzada (actualment exportem moltíssims residus), que permet fixar població, reduir emissions i incorporar sectors no qualificats”, sosté en Marc.
El papa Francesc anota molt bé a Laudate Deum sortides en fals: “Quan es pensa a començar una iniciativa amb inversió forta sobre el medi ambient i efectes contaminants alts, s’engresca els pobladors de la zona parlant-los del progrés local que es podrà generar o de les possibilitats econòmiques (…). Però en realitat no sembla que els interessi de debò el futur d’aquestes persones, perquè no se’ls diu amb claredat que darrere d’aquesta emprenedoria la terra quedarà arrasada”.
En Salva, precisament, celebra que “el Papa està molt en sintonia amb els canvis que operen al món i aixeca la veu davant coses molt grosses que estan passant. Laudato si’ és insòlita en una Església romana (immobilista) on mai s’havien posat aquests accents”. Per en Marc, a més, el Papa “dona una metodologia a Fratelli tutti: la necessitat del compromís social i polític dels cristians per transformar la societat i viure el Regne de Déu ara i aquí. De fet, amb els compromisos de reducció d’emissions actuals, al 2100 hi haurà un increment de la temperatura global de 2,7 graus, i si no es complissin se superarien els 4 graus. Si una cosa ens ha de caracteritzar als cristians és l’esperança, però per mantenir-la, a vegades s’ha de donar un cop de puny a la taula, assenyalant els responsables d’aquesta deriva (la població més rica, l’1% contamina com l’altre 50%)”. I observa que el Papa ha incrementat el to de veu perquè “està recollint el clamor de les comunitats cristianes de base del Sud global que estan patint els efectes del canvi climàtic (inundacions i sequeres severes)”.
I mentrestant el rellotge corre
2050 és la data prevista per a les emissions zero o descarbonització, sabent per endavant que “qualsevol activitat humana genera un impacte, no hi ha cap activitat sostenible”. Per això, s’ha desfermat una “revisió constant de calendaris amb terminis que es van escurçant” per poder arribar-hi, segons observa en Salva, per a qui la pregunta substancial és: Aquestes polítiques ens portaran a aturar el canvi climàtic i ens faran canviar el model o simplement són polítiques per maquillar el model econòmic i fer-lo més verd i assumible? A banda de l’efecte macro de les tres transicions (la digitalització, el canvi de model energètic i l’economia circular), el militant recorda el necessari canvi d’estil de vida de cadascú desestimant el capitalista basat en el consum (tèxtil, alimentari, mobilitat…) i la revisió de la dependència de les cadenes de subministrament.
Posem sobre la taula la irrupció de les protestes dels Armilles Grogues a França, l’any 2018, que van esclatar per una pujada del preu dels carburants: “Les polítiques de mitigació o de reducció de les emissions, amb uns efectes socials i econòmics forts, han d’anar paral·leles a polítiques socials d’acompanyament; per exemple, una política de ZBE ha d’anar aparellada amb la reducció del preu del transport públic, i una política de tancament d’indústries contaminants, amb educació continuada i recapacitació per a canviar de lloc de treball (o jubilacions anticipades). És cert que la societat té por del canvi i planteja resistència (fa uns mesos amb la implantació de l’eix verd del Consell de Cent a Barcelona hi havia molts comerciants en contra, ara ningú vol tirar enrere). Això és efecte d’unes polítiques neoliberals que han atomitzat la societat, l’han articulat a través del consum i l’han educat en una cultura de la por”, argumenta en Marc.
Davant el diagnòstic que la implantació del model neoliberal ha fet minvar els llocs de trobada, mobilització i lluita, en Marc argumenta que “calen aquests espais per generar processos de canvi social i demanda de justícia social i solidaritat amb les persones afectades mobilitzades”. En Salva apunta el perill de les contramobilitzacions, per exemple aquells que s’oposen a la implantació de renovables al territori: “Es confon progrés i conservadorisme. Actualment, les esquerres potser tenen posicions més defensives en contra d’una idea de progrés perversa. Cert que el paisatge té un valor econòmic, però en un escenari d’escalfament tan greu, cal un paisatge transformat de forma ordenada i una aposta valenta per les renovables”, coincideixen tots dos.
Plantegem al Salva i al Marc com a possible lluita compartida la reducció de la jornada laboral, amb arguments beneficiosos tant per al medi ambient (reducció de desplaçaments…) com per als treballadors: “La reducció de la jornada laboral (32 h sense reduir salaris) és una altra forma de disputar el marge de beneficis. La professora Teresa Torns indica que la jornada de 40 hores fa impossible les cures. Per aquest motiu, hi ha una divisió social i sexual del treball. Amb la reducció de la jornada podria haver-hi un repartiment de l’economia reproductiva (que inclou cures, espais de socialització, participació política, retrobar-nos més enllà del consum), avançar cap a la plena ocupació i que sigui possible un treball que no et tregui la vida (quanta gent té temps per planificar?, per pensar què compra?…)”. En Salva apunta que el cost d’aquesta reducció de la jornada laboral es pot sufragar “de l’increment de productivitat tan elevat de les tecnologies”.
Més info:
· Pla d’acció 12è Congrés CCOO de Catalunya (veure Eix 2 pp. 13-18): https://www.ccoo.cat/wp-content/uploads/2021/05/pla-accio-12-congres-ccoo-catalunya.pdf
· OIT. Preguntes freqüents sobre transició justa: https://www.ilo.org/global/topics/green-jobs/WCMS_824947/lang–es/index.htm
· Exhortació apostòlica Laudate Deum: https://www.tarraconense.cat/exhortacion-apostolica-laudate-deum-del-sant-pare-francesc-a-totes-les-persones-de-bona-voluntat-sobre-la-crisi-climatica/
· “Treballar menys, repartir els treballs i viure millor”, CCOO de Catalunya: https://www.ccoo.cat/noticies/document-treballar-menys-repartir-els-treballs-viure-millor/
Peus de foto:
Marc Collado apunta que cal prioritzar l’extensió de la xarxa de transport públic per sobre dels costosos soterraments de vies.
A Catalunya la cabanya de 10 milions de porcs genera un gran consum d’energia i aigua i amb una gran dependència de l’exterior, donat que no es fabrica prou pinso.
Les protestes dels Armilles Grogues tenen el seu germen en l’aplicació d’una ecotaxa a tot el territori francès i la revolta a la illa de Martinica per la injustícia d’aplicar-la en un territori sense transport públic que necessita del cotxe privat.
Els agricultors de Doñana que treien aigua dels aqüífers (alguns de manera il·legal), després de la prohibició per part de la UE, es queixen que s’han quedat sense mitjans de vida..
