És possible evitar la impunitat empresarial?
La societat civil malda perquè el Centre Català d’Empresa i Drets Humans sigui una realitat en aquesta nova legislatura Dani Gómez-Olivé, membre del Grup Català d’Empresa i Drets Humans i responsable d’Incidència Política de Lafede.cat – Organitzacions per a la Justícia Global. Bangladesh, 2013. L’edifici Rana Plaza, una estructura de vuit pisos, col·lapsa i hi moren 1.134 persones, de les 5.000 que hi treballaven. Es calcula que més de 2.500 persones en resulten ferides. Aquest edifici albergava cinc fàbriques de peces de roba, subministradores de les principals distribuïdores tèxtils europees i americanes, com són Benetton, C&A, Carrefour, El Corte Inglés, Inditex, Mango, Primark o Walmart, entre d’altres. Segons els testimonis de l’època, les treballadores tenien por d’entrar a l’edifici i havien denunciat anteriorment els riscos d’ensorrament. De fet, un dia abans de la tragèdia l’edifici va ser evacuat i tancat per les autoritats. Tanmateix, el matí del 24 d’abril els amos de les fàbriques tèxtils varen obligar les treballadores a entrar-hi. Els bancs i els comerços de la planta baixa no varen voler obrir per les evidents afectacions de l’estructura. Les treballadores, sota l’amenaça dels amos, a risc de perdre la feina, hi varen acabar perdent les vides. Vint anys després les famílies de les persones mortes i les que en varen quedar ferides continuen exigint responsabilitats. Malauradament, els fets del Rana Plaza no són aïllats. Arreu del planeta podem trobar casos de vulneracions sistemàtiques per part de grans empreses transnacionals que directament o indirectament operen impunement arreu del món. Nogensmenys, hi ha 3.400 acords comercials internacionals que les protegeixen enfront cap acord vinculant que les obligui a respectar els drets humans. Tanmateix, i mercès a la pressió social i a la valentia d’alguns governs del Sud Global (com en el seu moment varen ser l’Equador i Àfrica del Sud), el 26 de juny de 2014 el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides va adoptar una resolució per la qual va decidir treballar per crear un instrument internacional, jurídicament vinculant, per regular que les empreses transnacionals respectin els drets humans. Després de deu anys encara no s’ha arribat a cap acord per l’oposició dels governs del Nord Global, principalment els de la Unió Europea i els Estats Units d’Amèrica, que treballen obertament a favor dels interessos dels capitals transnacionals. Tot i això, la resolució es manté viva amb l’esperança que algun dia es disposarà d’un mecanisme internacional des d’on es pugui exigir responsabilitat empresarial i obligar el capital transnacional a complir amb els drets humans. I davant d’això, què hi podem fer nosaltres des de Catalunya? Enfront d’aquesta realitat, el novembre de 2014 es va crear a casa nostra el grup català d’empresa i drets humans. Aquest grup està format per més de vint entitats provinents de dues plataformes de segon nivell, Lafede.cat – Organitzacions per a la Justícia Global i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia. A més, compta amb el suport d’experts de l’acadèmia, provinents de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona, la Universitat de Girona, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat del País Basc. Des de la seva creació, el grup català treballa amb l’objectiu que les institucions catalanes creïn un centre públic, el Centre Català d’Empresa i Drets Humans – CCEDIH. La principal funció d’aquest nou centre seria garantir que tota empresa que opera a Catalunya o presta serveis a qualsevol administració pública catalana compleixi escrupolosament amb el respecte dels drets humans, tant al territori català com a l’exterior. La proposta de creació del Centre Català d’Empresa i Drets Humans és pionera, en l’àmbit internacional, en la defensa dels drets humans enfront dels abusos que puguin cometre les empreses. Actualment, la creació del CCEIDH té el suport de més de 8.000 organitzacions socials, sindicats i cooperatives d’arreu del país. La proposta del grup català és que aquest Centre tingui la capacitat de rebre queixes i denúncies específiques perquè els col·lectius del Sud Global directament afectats per empreses que operen a Catalunya puguin adreçar-s’hi i engegar un procés d’investigació i de diàleg entre les parts. També impulsaria propostes de regulació i disseny de polítiques públiques, per exemple, en els processos de contractació pública. Una de les tasques més importants seria la recerca i el seguiment dels casos de vulneració dels drets humans, sobretot en països empobrits, en la línia de la recerca i la denúncia que ha fet el grup català. En efecte, des de l’inici aquest grup ha evidenciat casos de vulneració de drets, que han recollit al web alertaDH –www.alertadh.org– on s’exposen casos de vulneracions de drets com el del Rana Plaza, així com d’altres que afecten, per exemple, el hòlding d’empreses del Grup ACS (que té com a principal accionista a Florentino Pérez), que causa impactes negatius en l’àmbit ambiental, social i econòmic a Guatemala, i que té complicitats en zones ocupades a Palestina, entre d’altres. Per desgràcia, aquests casos es repeteixen de cap a cap del globus terraqüi sense que ningú disposi dels instruments per exigir-ne responsabilitats. D’aquesta manera, el capital es reprodueix impunement arreu, a costa de vides humanes, el desmembrament de les comunitats locals i el malmetement del medi ambient. En què s’ha avançat perquè el Centre Català d’Empresa i Drets Humans sigui una realitat? Després de molts anys fent incidència i sensibilització, tant al Parlament com al mateix Govern de la Generalitat, el grup català va presentar als diferents grups parlamentaris una proposta de llei de creació i regulació del CCEIDH, que fou registrada en primera instància al Parlament el juliol de 2020, per una àmplia majoria de partits. Tanmateix, la dissolució del Parlament, el desembre d’aquell any, obligà a reprendre el procediment el juliol de 2021, quan es va registrar per segona vegada. Des d’aleshores el grup català d’empresa i drets humans ha treballat juntament amb els grups parlamentaris per consensuar un text entre totes les parts, que compleixi amb uns mínims bàsics que permetin que aquest Centre sigui una eina útil per allò perquè
“Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu” (MT 5,9)
Analitzem les arrels cristianes de la cultura de la pau i la no-violència Treballar per la pau ens situa en un pla de compromís radical de fills i filles de Déu. Hem superat el “no mataràs” d’un moment de la història d’un poble en què calia una base moral per caminar junts. En el sermó de la muntanya (Mateu,5-7), Jesús fila més prim tot confiant als apòstols i a aquelles persones que el vulguin seguir, la que ha de ser la conducta ètica dels fills i filles de Déu. Ho va fer amb un missatge transformador, revolucionari. “Treballar per la pau” i “ves primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” són els dos moments que la paraula “pau” surt en el sermó. Ara bé, amb la lectura completa del text bíblic veiem la promesa que, seguint aquest camí, la felicitat i la pau per a tothom és possible. A la missa, en el ritu de la pau abans de rebre la comunió, demanem a Crist el do de la seva pau. Amb el gest de pau fraternal ens preparem per rebre el seu cos. La pau és un do. I com tot do, el rebem i el donem. Si neguem la pau és perquè neix aquesta negació dins nostre. Cal, per tant, un compromís personal ferm per fer de la nostra vida un exemple d’aquest do. L’expressió del compromís també es fa amb la participació en l’acció col·lectiva per la pau. En relació amb la invasió de la Franja de Gaza, el 28 d’abril es va fer un «Pelegrinatge per l’alto el foc a Gaza». Tretze entitats, entre elles FundiPau, en van ser les organitzadores i va aplegar més de 200 participants. Antoni Soler, president de FundiPau, va participar en el programa Llevat dins la pasta, de Ràdio Estel, i va definir l’estat d’ànim de les persones compromeses amb la pau a la terra de Jesús: “No podem fer res més que estar absolutament indignats i irritats per cada minut que passa a Palestina sense que l’alto el foc sigui un fet i sense que es construeixi una situació de dignitat i de justícia per a tothom que permeti una convivència estable a la zona”. Conflictes actuals i de sempre El papa Francesc, en el discurs d’inici de l’any del 8 de gener d’enguany davant els 184 membres del cos diplomàtic acreditat a la Santa Seu, els va dir: “El món és travessat per un creixent nombre de conflictes que lentament transformen el que he definit moltes vegades com a ‘tercera guerra mundial a pedaços’ en un veritable i propi conflicte global”. Denuncia, també, que “la disponibilitat d’armes incentiva el seu ús i incrementa la seva producció. Les armes creen desconfiança i desvien recursos. Quantes vides es podrien salvar amb els recursos que avui es destinen a l’armament?”. I afirma: “La guerra és una immensa tragèdia i una cruel massacre” i el camí cap a la pau “passa pel diàleg polític i social, perquè és la base de la convivència civil en una comunitat política moderna”. Aquest discurs el pronuncià quan feia dos anys de l’intent d’invasió d’Ucraïna per part de Rússia, conflicte que encara dura, i més de dos mesos de la invasió israeliana de la Franja de Gaza. Conflictes bèl·lics virulents en què la societat civil es veu envoltada pel terror, la fam i la mort, i molt en particular les dones, com explica Vicky Moreno Campón, feminista antimilitarista que treballa per la no-violència i la pau des de Dones x Dones (entitat que va néixer quan s’inicià la guerra dels Balcans i es va tenir notícies que milers de dones de Bòsnia, Croàcia i Sèrbia havien estat violades): “La guerra és un plus de violència per a les dones perquè els nostres cossos reben la major part de la violència en forma de violacions, segrestos, xantatges, matrimonis forçats, etc.”, va explicar al programa Llevat dins la pasta, de Ràdio Estel. “Les guerres són el màxim exponent de les violències. Són els valors de la masculinitat hegemònica per excel·lència, en què es continua glorificant el paper de l’heroi, mentre que el paper de les persones que volen alternatives a la guerra (insubmissió, objecció o deserció), no té cap valor”, argumenta Vicky Moreno. Aquesta mestra jubilada posa I’accent en què passa quan la guerra s’acaba: “Moltes vegades la postguerra és molt dura també. Les dones víctimes d’aquestes situacions no han tingut a disposició recursos per a poder iniciar tot un procés de guarició no només físic (que també) sinó també emocional.” Desinvertir en l’economia de guerra Les universitàries i universitaris s’han mobilitzat per exigir a les seves universitats que trenquin llaços amb Israel. És un boicot econòmic amb la retirada de fons a empreses i universitats vinculades a aquest estat. El moviment del boicot es va crear el 1959 al Regne Unit per demanar als consumidors que s’abstinguessin de comprar productes sud-africans en protesta pel règim racista de Pretòria. Va ser una mobilització internacional que va tenir efectes, entre altres, amb el boicot a la participació d’equips sud-africans en competicions esportives. El que va començar com un boicot comercial dels consumidors aviat es va transformar en una campanya en pro de sancions econòmiques i de l’aïllament total de la Sud-àfrica de l’apartheid, fins que va caure. El moviment Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) demana boicotejar les empreses que fan costat a Israel, en protesta pel seu règim d’apartheid en els territoris palestins, i ara per la guerra a Gaza. Són empreses amb marques que tothom coneix, i està al nostre abast prendre la decisió de no consumir-ne els productes. Desescalar els conflictes i no alimentar la indústria de la guerra pot acabar portant al desitjat procés de negociació de la pau en què, “lamentablement, les dones pinten poc, perquè no se les considera prou protagonistes o capacitades per estar en una taula de negociació, formades sempre per senyors. En els acords de Dayton, les Dones de Negre de
Sindicats i ecologisme. És possiblel’entesa?
Els dos moviments valoren l’acostament de posicions i que és possible definir lluites compartides.Sovint des dels mitjans de comunicació es presenten enfrontades les tesis del sindicalisme amb les de l’ecologisme. Què hi ha de cert, què hi ha d’impostura? Des de Salillum, hem volgut asseure en una mateixa taula el militant Salva Clarós, responsable de política sectorial a la Secretaria d’Acció Sindical i Transició Justa de CCOO de Catalunya, i a Marc Collado, militant de la JOC a Madrid i actual treballador administratiu del Consell de la Joventut d’Espanya, que va participar com a delegat amb la Fundació Nous Horitzons a la darrera COP26 a Glasgow. “El sindicalisme de classe es proposa canviar la societat i transformar el món i això, en aquests moments, inclou fer front al canvi climàtic. Però no ens quedem només aquí, volem transformar el model econòmic, productiu, energètic, de mobilitat… És cert que el sindicalisme defensa els llocs de treball i aquestes transicions comporten pèrdues o transformacions de llocs de treball. La transició ha de ser justa i des del sindicalisme no hem de ser reactius, sinó proactius”, defensa Clarós. Des de la posició ecologista, Marc Collado es lamenta que “arribem tard; per fer una transformació de forma ordenada i acompanyant tots els col·lectius caldria haver-s’hi posat fa vint anys, quan ningú no es prenia seriosament l’escalfament global ni l’alta dependència del carboni”. Un factor que molt probablement ha ajornat la qüestió ha estat la crisi econòmica del 2008. Amb una mirada internacional, també trobem els països del Sud global on la “necessitat de desenvolupament passa per davant dels objectius de l’Acord de París”. Tots dos estan d’acord que el punt de trobada dels dos moviments (i molts altres: feminista, indigenista, joves…) és la transició justa i que cal lluitar contra la idea de “no transformar l’economia per salvar el capital i seguir deixant gent enrere”, segons Collado. De fet, recorda en Salva, la transició justa ja va ser assumida per les Conferències del Clima de París i Katowice: “La transició no s’havia de fer sota criteris de mercat i s’havien de posar els recursos necessaris per empènyer tota la població, que els treballadors no en paguin el cost”. L’exemple del canvi de model de mobilitat Els demanem aterrar en un cas pràctic, el canvi de model de mobilitat, amb les Zones de Baixes Emissions obligatòries a les ciutats, que prohibeixen la circulació dels cotxes més contaminants (precisament, els de les persones amb menys recursos) per deixar pas al cotxe elèctric. Clarós apunta la via per resoldre aquest conflicte amb el concepte d’estat emprenedor (de l’economista Marina Mazzucato): “L’Estat ha de ser proactiu i ha de posar els recursos i les inversions necessàries per impulsar els canvis i ajudant que les persones no quedin despenjades”. En particular, si la mobilitat elèctrica elimina llocs de treball, l’estat emprenedor ha de provocar que aquests llocs s’han de reconvertir i incorporar en noves tasques. El militant de l’ACO, però, va més enllà, el canvi de model en el fons implica replantejar-nos si cal moure’s tant i fer un ús més intensiu del transport públic (urbà i interurbà, llocs de treball més propers al lloc on es viu), tot tendint a comprar un servei (quilòmetre de desplaçament), abans que el bé (vehicle manufacturat), fet que provocaria aquesta permuta de llocs de treball. El fet és que el Govern espanyol va injectar el 2022 noves subvencions a la indústria de l’automòbil (intensiva en mà d’obra) provinents de fons europeus (2.975 milions per al vehicle elèctric) als quals cal afegir 1.977,8 milions en subvencions a la compra de cotxes de la darrera dècada. “No podem dedicar tants i tants recursos a anar allargant el problema de la mobilitat amb subvencions a indústries contaminants (sovint amb l’amenaça del perill de deslocalització de la indústria de l’automòbil), fent que no podem ser tan ambiciosos en els compromisos de reducció d’emissions i en què al final hi perdem tots”, es lamenta Collado. Per a en Marc, “el carbó i altres energies són grans emissors, però el problema està en la demanda: cal decréixer en coses contaminants i substituir-ho per alternatives menys contaminants i que ens facin menys dependents de l’exterior”. I, pel que fa al transport públic, considera que “és un dret moure’ns, independentment de la demanda que pugui tenir una línia de tren o autobús determinada”. Una altra clau per a en Salva i en Marc és crear noves indústries: “Calen nous sectors que siguin capaços d’incorporar molta mà d’obra. Un exemple seria l’economia circular, la recuperació i reutilització de materials; es tracta de nova indústria localitzada (actualment exportem moltíssims residus), que permet fixar població, reduir emissions i incorporar sectors no qualificats”, sosté en Marc. El papa Francesc anota molt bé a Laudate Deum sortides en fals: “Quan es pensa a començar una iniciativa amb inversió forta sobre el medi ambient i efectes contaminants alts, s’engresca els pobladors de la zona parlant-los del progrés local que es podrà generar o de les possibilitats econòmiques (…). Però en realitat no sembla que els interessi de debò el futur d’aquestes persones, perquè no se’ls diu amb claredat que darrere d’aquesta emprenedoria la terra quedarà arrasada”. En Salva, precisament, celebra que “el Papa està molt en sintonia amb els canvis que operen al món i aixeca la veu davant coses molt grosses que estan passant. Laudato si’ és insòlita en una Església romana (immobilista) on mai s’havien posat aquests accents”. Per en Marc, a més, el Papa “dona una metodologia a Fratelli tutti: la necessitat del compromís social i polític dels cristians per transformar la societat i viure el Regne de Déu ara i aquí. De fet, amb els compromisos de reducció d’emissions actuals, al 2100 hi haurà un increment de la temperatura global de 2,7 graus, i si no es complissin se superarien els 4 graus. Si una cosa ens ha de caracteritzar als cristians és l’esperança, però per mantenir-la, a vegades s’ha de donar un cop de puny a la taula, assenyalant els
Ser dignitat o ser esclavitud
Per Oriol Francesch i Llongueras, docent en frau de llei, ecologista, militant dels moviments socials i del sindicat USTEC·STEs (IAC), amb les mirades de Jessica Triviño Montero i de Llum Mascaray Olivera L’acceptació acrítica de les tecnologies en els centres educatius està completant una transformació del món de l’ensenyament que pretén l’absoluta mercantilització de cos i ànima[1] Portes obertes: “¡Yo no soy tonto!” Us preocupa l’educació de les vostres criatures. Perfecte. Però recorreu, com si d’un supermercat es tractés, diversos centres d’ensenyament que es mostren com a productes en competència. I és així, gràcies a la falsa «llibertat d’elecció de centre», les autonomies de centre o l’infrafinançament del sistema educatiu que, de la mà del canvi ideològic, ha transformat l’educació en un servei individualitzat enlloc d’entendre’s com un dret comunitari. I en aquest mercadeig d’alumnat per no perdre línies, en què els centres miren de marcar perfil propi i enlluernar les famílies, hi juga un paper importantíssim el màrqueting tecnològic com a cortina de fum. Pòsters dissenyats amb Canva, impressions de plòters gegants, material audiovisual gravat amb dron, pissarres digitals, robots de Lego, impressores 3D, ordinadors Toshiba o fins i tot l’oferiment d’un Chromebook amb la matriculació al primer curs d’ESO…, són ganxos llançats a les famílies per mantenir quotes de mercat en una estratègia que banalitza l’educació i és, certament, poc ètica. I si aquesta realitat s’ha imposat a l’escola pública, val més que no parlem de l’escola privada. Però la venda del producte –educatiu– va molt més enllà de l’objecte –tecnològic– i els suculents ingressos empresarials provinents de fons públics. Aquesta és només la punta de l’iceberg. La gestió de la quotidianitat, en mans privades Heu de saber que la gestió diària dels centres ha virat cap al tòtem de la modernitat i l’utilitarisme, tot deixant de costat altres ingredients com ara els aspectes més humanístics, el contacte personal o la pròpia bretxa tecnològica de famílies i generacions. Així, plataformes online s’imposen com a canals de comunicació principals amb les famílies, l’entrega de notes o el contacte entre docents, però també altres aspectes que van des del seguiment de l’assistència, la reserva d’espais, la facturació, els inventaris o la gestió de plantilles, en moltíssims centres educatius. Altre cop, la manca de recursos humans i el nou marc gerencial imposat als centres ens aboca a buscar solucions encara que aquestes passin per hipotecar part del nostre pressupost cap aquests serveis privats com són Additio o Ieduca. I fixeu-vos si és així, que aquesta última plataforma anuncia en el propi web tenir més del «40% del mercat de centres públics catalans». Quants diners públics deuen rebre aquestes empreses? On és el Departament? No podem separar aquesta privatització del dia a dia, en què hauríem d’incloure també les persones invisibilitzades i precaritzades responsables de la neteja, l’alimentació o les extraescolars dels nostres infants i adolescents, d’aquesta nova concepció gerencial de l’escola, l’escola feta empresa. I parlant de persones invisibilitzades: tota aquesta incorporació massiva de tecnologies exigeix una tasca immensa de manteniment, de software i de hardware, inassumible pel centre, fet que suposa o bé l’explotació de la persona docent responsable digital del centre o la contractació d’empreses externes…, i més privatització. El Decret de Plantilles, conjuntament amb el d’Autonomia de Centres i el de Direccions impulsen el canvi de model de gestió i la seva mercantilització, en què tothom competeix: el personal docent, els equips directius o els propis centres educatius entre ells, tots sota la premissa de la productivitat. La concepció de la igualtat, la redistribució o la democràcia queden marginades. I ja sabem que en el cas de l’escola privada (concertada o no) és així, perquè és concebuda pròpiament com un negoci (en forma de fundació o cooperativa que està, a més, subvencionada amb diners públics) i les famílies són mers clients, però a l’escola pública també s’està donant aquesta transformació. La teva criatura requereix d’entorns adaptats: compra revolució tecnoeducativa! Famílies, si amb alguna cosa no us marejarem entre centres és amb l’entorn d’aprenentatge, amb això podeu estar tranquil·les. Estimades famílies, el Departament d’Ensenyament (ara, Departament d’Educació) i les escoles del territori hem decidit fer omissió de responsabilitat i hem entregat a Google (filial d’Alphabet Inc.) aquesta tasca. Però no us espanteu pel fet que una multinacional de la publicitat es dediqui a la tasca pedagògica de les vostres criatures. El sentit filantròpic i ètic d’aquesta empresa ha promogut un programa, gratuït i vocacional, per millorar l’ensenyament: Google for Education. I s’ha compromès a no robar les dades. Tota la interfície de treball, el correu de Gmail, l’emmagatzematge al núvol del Drive per poder guardar les elaboracions pròpies de l’alumnat fetes amb les eines del Workspace com els treballs fets amb Docs o les pàgines web facilitades pels models de Sites, i tot passant pel canal coordinador de l’aula virtual del Classroom, estan dissenyats per «augmentar la productivitat i optimitzar el treball dels alumnes», afirma el monstre de Silicon Valley. Malauradament, aquest no és l’únic cas d’intrusisme del món dels negocis fent educació: la producció privada i privatitzadora en el món digital educatiu és una immensa realitat. Li diuen EdTech. I és que la vostra preocupació per l’educació de la quitxalla és certament fonamentada, i el món ha canviat molt des que vosaltres vau estudiar. Però això també ho saben les «empreses del negoci de l’educació». Així que us omplen les mans i el mòbil amb anuncis publicitaris de grans projectes solucionadors de tots els problemes i que asseguren l’èxit educatiu de la teva criatura i el seu futur laboral. La incorporació massiva de les tecnologies i el món digital serveixen de palanca per accelerar un canvi metodològic de fons que requereix ser alimentada. Així, i sota un bonic paraigua de paraules maltractades i desvirtuades com són la inclusió educativa, la igualtat social o la innovació pedagògica, es presenten projectes que es basen en dues idees: l’escola com a institució obsoleta i el menyspreu del coneixement. Les autodenominades fundacions educatives i els seus gurús llancen programes i projectes
Entendre què és això de viure al camp i viure del camp
Text i il·lustracions: Vanesa Freixa. Ramadera, activista rural i il·lustradora. Va ser directora de l’Escola de Pastors de Catalunya i del projecte Obrador Xisqueta Una aproximació a les problemàtiques existents i què podem fer per revitalitzar-lo Viure al camp i del camp és un acte de resistència sobrehumà, però allí també hi ha nombrosos projectes preciosos que generen la possibilitat de viure conscientment, autònomament, injectant amor i orgull per l’ofici, per la terra que treballen i maximitzant el valor i el respecte pels aliments que fan. Això hauria de ser el sentiment generalitzat de la nostra pagesia. En el dia d’avui no em ve al cap una activitat que sigui tan digna i que alhora es trobi tan precaritzada. I és que el món rural viu processos d’inacció altament destructius tant per al teixit social com per a l’econòmic. El món rural se sent abandonat, no entès i no ajudat. Un malestar que no respon a ideologies, sinó a les necessitats bàsiques no resoltes, a menysteniments i ignorància arrogant per part de qui s’asseu a les cadires de pell blava. Però, ei!, l’afectació de tot això apunta principalment a uns, al sector extensiu, a la pagesia de talla petita i mitjana, al pastoralisme, al sector lleter familiar. Mentrestant la resta, de moment, viuen encara en una abundància que comença a escalabrar-se. Al capdavall el que es defensa són els drets no només d’un col·lectiu sinó d’un territori que bastament ha estat modelat a beneplàcit d’un sistema econòmic que ha deslocalitzat les produccions i ha buscat el màxim benefici econòmic per a la majoria d’actors de la cadena alimentària, exceptuant justament qui produeix els aliments, la pagesia. La pagesia sent que no arriba, que no té el temps per organitzar-se, per generar una nova veu que els representi. Perquè molts cops tampoc s’entenen entre ells, perquè en lloc d’unir-se pel que signifiquen, pel que tenen en comú –que és molt– es menyspreen per les seves pràctiques, pel model que (no) han triat. Deliberadament, a través de les polítiques agràries, s’ha conduït el sector primari a l’atomització i, per tant, a debilitar-lo com a col·lectiu que són. Radiografia del camp: Industrialització intensiva L’actual sistema alimentari dels països rics es basa en una producció INTENSIVA INDUSTRIAL. Ho poso amb lletres majúscules perquè sovint, molt sovint, sembla que es passa una mica per alt. Que som una societat allunyada de la vida al camp és més que una evidència, però el que s’evidencia amb aquest debat és el desconeixement, en general, que la població té al voltant de com es poden produir els aliments i el seu efecte en el medi i en aquest present-futur que tant ens preocupa. Ara bé, com ens recorda Arnau Montserrat: “L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) reconeix que, malgrat que l’agroindústria utilitza el 80% dels recursos, només produeix el 30% dels aliments. Un reguitzell d’estudis confirma que les camperoles, malgrat utilitzar només el 25% de la terra cultivable del món, alimenten entre el 66% i el 75% dels seus habitants. Dades a tenir en compte el proper cop que us donin la matraca amb l’eficiència dels mercats.” D’una banda, tenim la ramaderia intensiva, majoritària al nostre país i que consisteix a tenir confinades diferents espècies animals de races productives en granges per tal de produir el màxim de carn en el mínim de temps possible, sense tenir contacte amb prats ni llum solar en la gran majoria dels casos. Són indústries alimentàries que en són propietàries o que acaben integrant moltes granges propietat d’antics pagesos –fent-los dependents– i que necessiten moltíssimes hectàrees per justificar l’abocament de purins, que a casa nostra continua sent incontrolat, i que ocasiona gravíssims problemes ambientals d’una manera molt intensa a les terres de Ponent i a la Catalunya central. La petjada de la ramaderia intensiva en la perdurabilitat de la nostra espècie al planeta és enorme: per exemple, del 14,5% dels gasos, un 11% prové del transport vinculat a aquest model alimentari. Alhora, les condicions de vida d’aquests animals, tot i seguir normatives de benestar animal, estan molt allunyades del que és natural. De la mateixa manera, s’alimenten de pinsos que no provenen de l’agricultura ecològica, molts cops importats de fora, i medicalitzats. Una vegada arriba el moment del sacrifici (70 milions d’animals es maten anualment a Espanya), els animals són transportats per desenes en camions cap a grans escorxadors per ser sacrificats i arribar a les nostres taules i poder menjar proteïna animal de molt baixa qualitat i en quantitats que estan molt per sobre del que necessita el nostre cos. Si aquí parléssim de l’agricultura intensiva, també hi hauríem d’afegir l’explotació laboral normalitzada que hi ha al darrere, i la gran quantitat de químics que són abocats en aquests productes. S’estima que el 90% de la producció mundial de carn i de peix prové de granges i piscifactories industrials. Hi ha una manca de polítiques públiques que acompanyin i garanteixin la terra a un nombre cada vegada més significatiu de persones que, fora del marc familiar, volen accedir a l’ofici aplicant aquest altre model d’economia circular i incidència positiva en l’entorn rural. I quin és el resultat de tot això en el nostre entorn immediat? Una homogeneïtzació del paisatge i un increment de la massa forestal, de la qual –en general– no es fa cap gestió i, per tant, acaba sent un polvorí per a futurs grans incendis forestals (com hem vist, malauradament, aquest estiu passat). Si no actuem en aquesta direcció, el que canviarà dràsticament serà el paisatge de Catalunya, com ja passa en altres llocs del món. I potser tenint en compte això podrem entendre millor que triar un model alimentari o un altre té una incidència cabdal i, sobretot, que fer polítiques que garanteixin l’accés a la terra és un pilar fonamental. Falsos debats Mesos enrere vam presenciar un dels molts debats –manipulats– polítics amb el ministre Garzón de protagonista. El seu relat, que clama per una ramaderia extensiva, localitzada i redistribuïda
