Que una taula rodona que s’anomeni “De la frustració a l’esperança” faci sortir de casa i aixecar-se de la comoditat del sofà un dissabte a la tarda a les 5 a més de seixanta persones és, ja en si mateix, motiu per a l’esperança. Sortir de casa per parlar d’habitatge, sobretot dels que no en poden accedir, o no de manera digna, encara més. Els grups d’ACO dels Vallès, als quals cal felicitar per la seva capacitat de convocatòria, havíem dissenyat el format amb la pretensió que fos àgil, participatiu, dinàmic i amb aportacions de valor afegit al que ja diu o analitza tothom, perquè tothom en parla. Amb aquest objectiu es va demanar a les quatre ponents només deu minuts d’exposició al voltant de dues qüestions: què ens podeu dir de nou o d’ocult sobre la problemàtica de l’habitatge, des de l’entitat on treballes, i quines accions i iniciatives aporten o poden aportar solucions, i per tant esperança, als col·lectius amb problemes d’accés a un habitatge digne.
I és ben cert que l’objectiu es va aconseguir amb escreix. Primer, per com les ponents, excel·lents totes, cadascuna en el seu àmbit i amb el seu estil, van cenyir-se als criteris i les qüestions que se’ls van demanar, així com el nivell de sintonia i d’interpel·lació mútua que van exhibir tant en les aportacions com en el debat posterior. Segon, pel nivell de les preguntes i la qualitat de les respostes del llarg, cosa que es pretenia, col·loqui posterior. Oi que se us ha obert la gana de reviure-ho o de viure-ho per primer cop? Doncs ho teniu fàcil, perquè es pot recuperar en l’enllaç que us facilitem al final de l’article. Però per oferir només un tast, remarquem només alguna idea o proposta de les participants:
· L’Agnès Benedito, de l’Acció Social a Càritas Diocesana de Terrassa, va incidir en la importància de l’acompanyament personal a les persones sense sostre, o en situació de relloguer, infrahabitatge… i sobre el cost en salut i en vida familiar de la situació actual. No tot és qüestió de preus, ni de pisos.
· La Bea Fernández, directora de la Fundació Arrels, entre moltes altres qüestions, va explicar les bonances (però també les dificultats) del model “Housing first”, i va posar en valor la necessitat de l’activisme social i polític, amb exemples com la lluita de comunitats veïnals per impulsar projectes per persones sense llar fent-los participar a ells mateixos, o la lluita per fer del dret a l’habitatge un dret universal subjectiu, exigible davant dels tribunals.
· La Múnia Braña, del Sindicat de Llogateres, va aportar una anàlisi molt precisa i amb estadístiques del mercat de l’habitatge i de les seves conseqüències (precarietat, incertesa, explotació, exclusió, ruptura de comunitats…) però va infundir esperances amb l’explicació de la força transformadora dels inquilins organitzats amb èxits com la vaga de lloguers que ha provocat la compra per l’INCASOL de més de 1.700 habitatges de fons privats per a consolidar-les com a lloguer social.
· I per finalitzar, l’Ana Fernández, de Col·lab, empresa que impulsa l’habitatge cooperatiu, ens va fer entendre no només la fòrmula del cooperativisme com a complement i alternativa, sinó també com a model que promou un model més comunitari de vida, fins i tot amb projectes adaptats a determinats col·lectius (gent gran, dones amb autisme sever, esclerosi múltiple, enanisme…).
Del debat posterior, impossible de reproduir, només dir que tots ens vàrem quedar amb ganes i que es va haver de tancar l’acte amb unes quantes preguntes demanades per manca de temps. Ara, això obre la possibilitat a continuar avançant en la reflexió iniciada i potser en alguna altra acció com a moviment en complicitat amb les entitats participants.
