Text i il·lustracions: Vanesa Freixa. Ramadera, activista rural i il·lustradora.
Va ser directora de l’Escola de Pastors de Catalunya i del projecte Obrador Xisqueta
Una aproximació a les problemàtiques existents i què podem fer per revitalitzar-lo
Viure al camp i del camp és un acte de resistència sobrehumà, però allí també hi ha nombrosos projectes preciosos que generen la possibilitat de viure conscientment, autònomament, injectant amor i orgull per l’ofici, per la terra que treballen i maximitzant el valor i el respecte pels aliments que fan. Això hauria de ser el sentiment generalitzat de la nostra pagesia. En el dia d’avui no em ve al cap una activitat que sigui tan digna i que alhora es trobi tan precaritzada.
I és que el món rural viu processos d’inacció altament destructius tant per al teixit social com per a l’econòmic. El món rural se sent abandonat, no entès i no ajudat. Un malestar que no respon a ideologies, sinó a les necessitats bàsiques no resoltes, a menysteniments i ignorància arrogant per part de qui s’asseu a les cadires de pell blava. Però, ei!, l’afectació de tot això apunta principalment a uns, al sector extensiu, a la pagesia de talla petita i mitjana, al pastoralisme, al sector lleter familiar. Mentrestant la resta, de moment, viuen encara en una abundància que comença a escalabrar-se.
Al capdavall el que es defensa són els drets no només d’un col·lectiu sinó d’un territori que bastament ha estat modelat a beneplàcit d’un sistema econòmic que ha deslocalitzat les produccions i ha buscat el màxim benefici econòmic per a la majoria d’actors de la cadena alimentària, exceptuant justament qui produeix els aliments, la pagesia.
La pagesia sent que no arriba, que no té el temps per organitzar-se, per generar una nova veu que els representi. Perquè molts cops tampoc s’entenen entre ells, perquè en lloc d’unir-se pel que signifiquen, pel que tenen en comú –que és molt– es menyspreen per les seves pràctiques, pel model que (no) han triat. Deliberadament, a través de les polítiques agràries, s’ha conduït el sector primari a l’atomització i, per tant, a debilitar-lo com a col·lectiu que són.
Radiografia del camp: Industrialització intensiva
L’actual sistema alimentari dels països rics es basa en una producció INTENSIVA INDUSTRIAL. Ho poso amb lletres majúscules perquè sovint, molt sovint, sembla que es passa una mica per alt. Que som una societat allunyada de la vida al camp és més que una evidència, però el que s’evidencia amb aquest debat és el desconeixement, en general, que la població té al voltant de com es poden produir els aliments i el seu efecte en el medi i en aquest present-futur que tant ens preocupa.
Ara bé, com ens recorda Arnau Montserrat: “L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) reconeix que, malgrat que l’agroindústria utilitza el 80% dels recursos, només produeix el 30% dels aliments. Un reguitzell d’estudis confirma que les camperoles, malgrat utilitzar només el 25% de la terra cultivable del món, alimenten entre el 66% i el 75% dels seus habitants. Dades a tenir en compte el proper cop que us donin la matraca amb l’eficiència dels mercats.”
D’una banda, tenim la ramaderia intensiva, majoritària al nostre país i que consisteix a tenir confinades diferents espècies animals de races productives en granges per tal de produir el màxim de carn en el mínim de temps possible, sense tenir contacte amb prats ni llum solar en la gran majoria dels casos. Són indústries alimentàries que en són propietàries o que acaben integrant moltes granges propietat d’antics pagesos –fent-los dependents– i que necessiten moltíssimes hectàrees per justificar l’abocament de purins, que a casa nostra continua sent incontrolat, i que ocasiona gravíssims problemes ambientals d’una manera molt intensa a les terres de Ponent i a la Catalunya central.
La petjada de la ramaderia intensiva en la perdurabilitat de la nostra espècie al planeta és enorme: per exemple, del 14,5% dels gasos, un 11% prové del transport vinculat a aquest model alimentari. Alhora, les condicions de vida d’aquests animals, tot i seguir normatives de benestar animal, estan molt allunyades del que és natural. De la mateixa manera, s’alimenten de pinsos que no provenen de l’agricultura ecològica, molts cops importats de fora, i medicalitzats.
Una vegada arriba el moment del sacrifici (70 milions d’animals es maten anualment a Espanya), els animals són transportats per desenes en camions cap a grans escorxadors per ser sacrificats i arribar a les nostres taules i poder menjar proteïna animal de molt baixa qualitat i en quantitats que estan molt per sobre del que necessita el nostre cos. Si aquí parléssim de l’agricultura intensiva, també hi hauríem d’afegir l’explotació laboral normalitzada que hi ha al darrere, i la gran quantitat de químics que són abocats en aquests productes. S’estima que el 90% de la producció mundial de carn i de peix prové de granges i piscifactories industrials.
Hi ha una manca de polítiques públiques que acompanyin i garanteixin la terra a un nombre cada vegada més significatiu de persones que, fora del marc familiar, volen accedir a l’ofici aplicant aquest altre model d’economia circular i incidència positiva en l’entorn rural. I quin és el resultat de tot això en el nostre entorn immediat? Una homogeneïtzació del paisatge i un increment de la massa forestal, de la qual –en general– no es fa cap gestió i, per tant, acaba sent un polvorí per a futurs grans incendis forestals (com hem vist, malauradament, aquest estiu passat). Si no actuem en aquesta direcció, el que canviarà dràsticament serà el paisatge de Catalunya, com ja passa en altres llocs del món. I potser tenint en compte això podrem entendre millor que triar un model alimentari o un altre té una incidència cabdal i, sobretot, que fer polítiques que garanteixin l’accés a la terra és un pilar fonamental.
Falsos debats
Mesos enrere vam presenciar un dels molts debats –manipulats– polítics amb el ministre Garzón de protagonista. El seu relat, que clama per una ramaderia extensiva, localitzada i redistribuïda en renda i en terres –un escenari de justícia social–, és atacat, sense defensa, davant del relat de la dreta. Un relat en el qual, per salvar la SEVA cadira i la de les grans empreses acaparadores de terra, manipulen els treballadors de les macrogranges, els veïns i les veïnes dels pobles i les altres empreses de la zona de Castella, per fer-los creure que l’esquerra els vol treure el treball i el pan (perquè ningú no creu en la ramaderia extensiva ni en el pastoralisme, perquè l’han deixat enfonsar aquests mateixos partits i aquestes mateixes empreses). Són tals el desconeixement i la manipulació que permetem (la gent dels pobles permet i es fa seu aquest relat promogut per alcaldes, empresaris i altres polítics) que, al damunt, ens fan creure que les macrogranges són el símbol de progrés de l’Espanya buidada. Quina poca vergonya.
Vivim una era en què l’opció alimentària ha passat de ser simplement una qüestió de salut a ser una qüestió de consciència política, i la carn aquí hi té un paper destacat, dictaminant socialment qui sembla que fa el bé i qui no, qui és més conscient, sensible i humà i qui no. Això desperta uns debats molt crispats i polaritzats en què no es dona l’opció a un espai intermedi. Perdem l’oportunitat d’anar al fons de la magnitud de la tragèdia, que al final és parlar d’un model econòmic, d’un model de societat, i veure quins punts tenim en comú per a assolir, al cap i a la fi, el que ens preocupa a la majoria: permetre que el planeta ens pugui continuar acollint.
Quan parlem de model alimentari i de política, estem parlant que un país decideixi si tria produir els seus aliments d’una manera intensiva, industrialitzada, deslocalitzada i sense justícia social en el mercat global, o bé produir uns aliments d’una manera extensiva, de proximitat, a través d’una pagesia familiar i en ecològic, que fa una venda directa a través de mercats locals i que és pagada a un preu just, sense explotacions de cap tipus. Del que hauria d’estar parlant la política, a banda del model alimentari, és de garantir la nostra sobirania alimentària, protegint la terra de l’acaparament de les grans empreses que volen monopolitzar la producció del futur.
Confondre valor i preu
Mengem més del que ens convé, explotant una bona part del planeta i, a sobre, malbaratant quantitats ingents de menjar. Un dels resultats nocius d’aquesta política és que no donem valor al que mengem, perquè, de fet, la majoria de les vegades engolim. I és que ho engolim tot. Entre el 73% –la franja de més edat– i el 91% –la franja més jove– dels productes que consumim els adquirim en supermercats i hípers convencionals, que no tenen una política de consum de proximitat. A aquests gegants alimentaris que volen treure el màxim benefici al cost més baix, hi haurem de sumar en breu la bèstia de les bèsties que ho escombra tot: Amazon, que entra ja en la distribució d’aliments.
Aquesta evolució ha portat a l’inici d’una involució. Hem oblidat que els aliments es collien en la temporada que tocava, que no es podia menjar de tot quan un ho volgués, que tot el que es collia s’aprofitava a casa perquè durés i que es feia sense tirar cap fertilitzant químic a la terra, ja que s’adobava. Això passava quan la gent estava vinculada al camp i es feia una part del seu menjar. Ara les coses són diferents. Depenem de tercers per poder accedir a qualsevol aliment. Això respon a un model que ha optat per intensificar l’activitat agrària i ramadera i oferir-nos productes d’una qualitat dubtosa a baix preu.
Ens hem acostumat a veure camions per les autovies carregats d’animals, principalment porcs i aviram. Sense saber que això és fruit d’un model intensiu que produeix carn barata, criada en granges tancades, menjant pinso continuadament i en condicions indesitjables. Aquestes són les condicions de vida del menjar que ens fiquem a la boca.
Cal tenir clar que la prioritat és garantir uns aliments de qualitat per a tothom. I això vol dir canviar el nostre ordre de prioritats i de despeses i entendre que potser haurem d’erradicar allò superflu de les compres habituals i dedicar temps, diners i esforços a garantir-nos un bon menjar tant a casa com als menjadors col·lectius (escoles, hospitals) o als restaurants.
Qui vol tenir una alimentació més conscient —que sembla estar a l’abast d’uns quants— ha de tenir voluntat d’informar-se i pensar alhora en la salut i en el medi ambient. I ambiental no vol dir només reciclar i menjar eco —que pot ser eco, però produït industrialment o d’origen transatlàntic—, sinó que ambiental vol dir també garantir un medi rural viu i compaginar la petjada ecològica amb la pràctica diària de consum, de transport i d’oci. El que caldria és que ens preocupéssim més de l’origen dels aliments, de menjar productes de temporada, de saber com es produeixen i si ajuden a revitalitzar el medi rural.
Tanmateix, no és fàcil accedir a aquest tipus d’aliments; voler alimentar-se dins d’un model conscient resulta una cursa d’obstacles. Avui dia, si vols comprar producte local i de base agroecològica, has de formar part d’una cooperativa de consum o d’un supermercat cooperatiu. Els efectes de les nostres accions són importantíssims: si compro de proximitat, afavoriré que la pagesia propera tingui un canal de venda just, i mantingui el seu negoci més enllà de la resistència. Si consumeixo de proximitat, aniran ampliant les zones agràries, diversificades, fixant el carboni i ajudant a generar menys emissions de CO2 a l’atmosfera.
Transició per evitar el col·lapse
El març passat la Unió de Pagesos va iniciar la campanya “La pagesia diu prou”, molt centrada en la gran distribució, on es reivindiquen una amalgama de temes que principalment toquen als baixíssims preus en origen, als sobrecostos de producció, a la competència de les importacions, als danys de la fauna salvatge i a l’excessiva burocratització. Tot i estar-hi molt d’acord perquè són temes ja recurrents i mai resolts, justament per això cal fer un pas més enllà. S’ha de canviar la manera d’actuar com s’ha fet fins ara, perquè clarament veiem que no té resultats.
El món rural ja es troba en la deriva del col·lapse, igual com ho estan fent la resta de sectors econòmics a escala planetària. Hauríem d’estar tots, massivament, al carrer per reclamar unes condicions dignes per a la nostra pagesia (que hauria de ser la que ens alimenta i no la que ve de lluny i també se l’explota), per garantir la sobirania alimentària del nostre país, per proporcionar les condicions necessàries perquè tota la població tingui aliments de qualitat –no tòxics i de proximitat.
Hauríem d’estar plantejant gradualment la transició agrària cap a models menys dependents dels combustibles fòssils i de les importacions de matèries primeres. Hauríem d’establir els antics cupos del consum del gasoil, i no és cap exageració, prioritzant el seu ús per a la producció alimentària i el transport de béns bàsics. Ens hem de preparar vulguem o no, ens ho creguem o no, cap a un nou paradigma en què la capacitat energètica mundial disminuirà entre un 30% i un 40% de l’actual i pel que sembla, per sempre més.
No entenc com no s’està parlant de protegir la terra agrària de l’acaparament, de paralitzar la contaminació dels aqüífers per garantir-nos l’accés a l’aigua que ja escasseja; de preveure com ho farem per entrar noves i nous pagesos al camp perquè tinguem el menjar garantit. De protegir tota la terra agrària al voltant de les ciutats. No puc entendre com no s’està formant la pagesia actual per com haurà d’enfrontar-se al canvi de temperatura i condicions climàtiques per a continuar amb el seu treball i continuem entestats a fer cursos perquè s’actualitzin tecnològicament, siguin més competitius o trobin el cultiu-panacea que sigui el nou pelotazo agrari.
Em costa entendre com no ens estem unint societat civil i pagesia, rural i urbana, organitzacions de tot tipus per promoure vagues indefinides, accions contundents per fer canviar aquesta realitat, generar discurs, alternatives, accions que virin cap a efectuar aquesta transició inevitable i d’aquesta manera reforçar la falta de temps per a les reivindicacions tan necessàries a què no es poden dedicar les persones pageses que estan al camp. ¿Per què no estem conjuntament construint aquesta nova realitat, proporcionant-nos les nostres pròpies eines i solucions per fer els territoris, a escala local, més resistents i així afavorir un canvi de model territorial? No puc entendre com no s’està fent un treball en comú amb un cos important de tècnics, d’ajuntaments, científics, de mitjans crítics i d’activistes amb la pagesia existent per construir aquesta nova realitat, aquest nou futur nostre. Tenim tota la força.
Destacats
Deliberadament, a través de les polítiques agràries, s’ha conduït el sector primari a l’atomització i, per tant, a debilitar-lo com a col·lectiu que són
La petjada de la ramaderia intensiva en la perdurabilitat de la nostra espècie al planeta és enorme
Triar un model alimentari o un altre té una incidència cabdal i fer polítiques que garanteixin l’accés a la terra és un pilar fonamental
Del que hauria d’estar parlant la política, a banda del model alimentari, és de garantir la nostra sobirania alimentària
Caldria que ens preocupéssim més de l’origen dels aliments, de menjar productes de temporada, de saber com es produeixen i si ajuden a revitalitzar el medi rural.
