La Isabel Aguilar farà 100 anys el pròxim 17 de novembre, ho celebrarà amb la família. Per mi la seva trajectòria és molt important, ella i molts que ens han deixat, són la base dels que ara joves i no tan joves continuem fent moviment.
La Isabel, encara està vinculada a ACO, li porto la revista i quan la visito fem un repàs de la vida del moviment. Li pregunto què significa avui dia l’ACO per ella i em diu: «És una manera de viure. M’ha ensenyat a parlar amb els veïns, a llançar-me a coses que sense el grup no hagués fet».
A casa de l’Isabel eren nou germans: «La meva família era molt catòlica, el meu pare molt recte, de rosari diari i missa rutinària pròpia de l’època on els rics s’asseien davant i els obrers darrere». Segons m’explica: «Mai havia llegit l’evangeli»
Arriba a Barcelona, procedent de Cartagena, en plena joventut, s’aposenta al Poble Sec, a casa d’una germana més gran. I treballa en un taller com a cosidora.
Aquí, al taller, coneix la Rosita Folch, que li parla de la fe viscuda d’una altra manera, un evangeli de la classe obrera i li parla d’ACO. La convida a anar els dijous a un estudi d’evangeli. A les trobades s’hi parla de fets de vida. Descobreix un altre món. Coneix les germanes Martínez, Lolita i Maria. Seran amigues de per vida.
Per anar a les trobades m’explica que, «sortint de treballar molt tard a la nit, des del Poble *Sec, travessava tot el carrer Conde de l’Assalt fins al carrer Junqueras on es trobaven per a fer les reunions. Encara vivia Franco».
A partir d’aquí ve el compromís. Junt amb la Benita comencen a visitar persones que vivien en residències i gent pobra del barri Besòs. Coneix a molta gent entregada i capellans. A l’ACO va ser responsable del grup Maresma, del qual també vaig formar part amb l’Oriol Xirinachs com a consiliari, fins que el grup es va dissoldre per motius de l’edat dels components. També va pertànyer al Grup de Dones de l’ACO. Alguns noms els ha oblidat, però la gran quantitat de gent diu: «les millors persones que he conegut».
«Ara segueixo la missa que donen per TV, el capellà m’agrada perquè sempre pensa en els pobres i els malalts. I prego cada nit. Això és el que manté viva la meva fe».
Jo crec que el seu fer, la seva vida oberta al veïnat, treballadora, esposa, mare de família, àvia, és l’exemple que per seguir l’evangeli no cal fer grans proeses, simplement estar.
El seu acompanyament a ajudat moltíssimes persones, com també moltes l’han acompanyat i ajudat a descobrir un Déu senzill, un Déu bo.
