“Ens calen polítiques de reducció, no pas d’augment”
Per Ton Clapés i Pons
Fotos: Jordi Esplugas
Josep Maria Mallarach Carrera, nascut a la falda del volcà Montolivet (Olot, 1955), geòleg de formació inicial, perquè quan va estudiar no es feien ciències ambientals ─més tard va fer un llarg màster en ciències ambientals i posteriorment un doctorat en biologia ambiental─, va viure el 2003 un “punt d’inflexió” en la seva carrera professional que sintonitzava amb la seva trajectòria personal per influències familiars i per la seva pertinença a l’escoltisme diocesà d’infant i adolescent.
Va ser quan va assistir a un congrés mundial d’espais protegits a Durban, Sud-àfrica, on per primera vegada a la història van ser admesos representants de pobles indígenes. I aquests representants van fer “una crítica demolidora als plantejaments de les polítiques occidentals de conservació de la natura”. “I allò va ser una sotragada a l’organització, que per mi va entrar en ressonància, per dir-ho així, amb unes inquietuds que jo ja venia covant”.
Una derivada per a l’organització, la Unió Internacional per la Conservació de la Natura (UICN), fou la creació d’un grup especialista en valors culturals i espirituals dins de la Comissió Mundial d’espais naturals protegits, al qual el Josep Maria es va incorporar, fet que li va obrir un món en el qual es va endinsar i on ha desplegat gran part de la seva activitat professional d’aquests últims vint-i-tres anys:
“Quan has estat format en les ciències naturals que s’ensenyen aquí, estàs dins d’un paradigma materialista positivista que exclou altres ciències de la natura que integren altres nivells de realitat i altres escales de valors. Vaig comprendre els errors que comporta quedar confinat en la dimensió material, i la necessitat d’integrar la dimensió cultural i espiritual”.
Fa vint anys, amb Jordi Falgarona, van crear i impulsar l’associació Silene dedicada a estudiar, difondre i promoure el patrimoni espiritual i cultural immaterial de la Natura i els seus valors inherents, envers la seva conservació, especialment en espais naturals protegits: https://www.silene.ong/
Del local al més global. Fa pocs dies es va presentar el projecte de l’anomenada Variant d’Olot i les Preses, una carretera que ha de donar resposta a la travessia de la ciutat i que solca el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i la Vall d’en Bas.
És una obra que planteja molts interrogants, molts, quant als impactes negatius que pot generar, no només durant la fase d’execució, sinó després. El més rellevant, segurament, és l’afectació que podria tenir l’aqüífer hidrovolcànic on es vol fer un túnel d’un quilòmetre. A més, aquesta variant forma part d’un model de mobilitat que des del nostre punt de vista és obsolet. Una gran carretera que serveix entre altres coses per portar camions fins a un macroescorxador situat al Pla de Baix d’Olot, al peu del volcà del Montsacopa, un espai que l’any 1982 formava part del Parc Natural. Un error porta un altre error.
Catalunya té més de vuit milions de porcs actualment. Aquesta desmesurada cabanya porcina genera impactes greus; per exemple, tenim més d’un terç dels aqüífers contaminats per purins. Però els impactes més greus recauen en l’Amèrica del Sud, d’on prové la major part de la soja i el blat de moro que alimenta els porcs, amb greus injustícies socials i ambientals per l’expansió d’aquests macrocultius. Té també unes derivades socials greus en la gent que treballa en condicions molt precàries a les granges industrials i macrogranges. Per tant, es tracta d’un model ramader insostenible, que provoca unes injustícies ambientals i socials molt greus.
Però en aquesta i en quasi totes les infraestructures que es plantegen tinc una sensació que ens les venen com el millor que ens pot passar, hem d’anar creixent, que l’únic model sigui més ciment…
Sí, sí, és així, però això forma part, per mi, d’una patologia: la ideologia del creixement continuat, la ideologia de la cèl·lula de càncer. Tots els organismes vius, tots sense excepció, quan creixen arriben a un punt òptim, a partir del qual, si continuen creixent, esdevenen monstres o patògens.
Decreixement, doncs?
Sí. A Catalunya fa anys que tenim un excés de població, tenim un excés de turisme, un excés de ramaderia industrial intensiva. Per tant, el que caldria promoure és un decreixement saludable; ens calen polítiques de reducció, no pas d’augment. Formo part dels qui ens oposem a seguir creixent quantitativament. El que voldríem és que hi hagués un creixement qualitatiu. Créixer més, quantitativament, en les condicions actuals implica necessàriament una pèrdua de qualitat de vida, de qualitat ambiental, de qualitat de relacions humanes, de justícia social i ambiental.
Cal tenir present que formem part d’un 20% escàs de la humanitat que consumeix més del 80% dels recursos del món. No hi pot haver pau justa al món sense que aquesta minoria rica i explotadora redueixi aquest consum desmesurat. I quin govern s’atreveix a dir que vol reduir el consum? Que incentivi que cada any es venguin menys cotxes, que la gent faci menys desplaçaments superflus, sobretot en avió, etc.; qui té aquest coratge? Sembla que tot s’arreglaria canviant de font d’energia, d’energia fòssil a energia renovable; és evident que cal optar per les energies renovables, però reduint dràsticament el consum energètic desmesurat com a part d’un canvi de model profundament irrealista.
Jorge Riechman, poeta, matemàtic, ecologista, deia fa pocs dies que hem de preparar-nos per quan arribi el col·lapse.
Globalment parlant, el col·lapse va començar fa uns cinquanta anys, el que passa és que la Terra té una gran resiliència i els països més rics no ho notem gaire, però moltes altres parts del món, sobretot les sotmeses a guerres pel control de recursos estratègics, ho pateixen tràgicament. Si atenem als indicadors globals, durant la dècada de 1970, l’impacte conjunt de la humanitat ja va superar la biocapacitat de la Terra. Va ser aleshores que es van impulsar les primeres polítiques ambientals internacionals: els convenis del clima i de la biodiversitat, que han donat uns resultats molt inferiors als que se n’esperava. És indiscutible que les tendències insostenibles no poden perdurar indefinidament. Ara mateix ja estem immersos en transformacions molt grans i accelerades…
“No hi pot haver pau justa al món sense que aquesta minoria rica i explotadora redueixi el consum desmesurat”
Vas ser el primer director del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, del 1999 al 2005, i vas dimitir. Des de llavors fins ara creus que els polítics i la societat han canviat la seva mirada vers la Natura?
En alguns sentits sí, en altres molt poc. El que ha millorat és el coneixement, això segur. Coneixem molt millor les tendències dels indicadors principals. Sabem que les tendències ara són més insostenibles que fa trenta o cinquanta anys. En som conscients, això ho sabem però ho guardem en un calaix i anem fent, anem com si res, impulsant més creixements insostenibles. Vivim en uns entorns cada vegada més artificials, més virtuals, que estan desconnectant existencialment la major part de la societat dels cicles, ritmes i límits naturals. A més, la governança que tenim és extremadament complexa. Fixeu-vos a Catalunya: tenim municipis, consells comarcals, diputacions, àrees metropolitanes, govern autonòmic, govern espanyol, govern europeu. Sis o set nivells. En cada nivell solen haver-hi partits o coalicions polítiques diferents, que poden enfrontar-se dins d’un sol nivell, i entre nivells no diguem.
Dins d’aquesta complexitat de nivells administratius, d’interaccions de polítiques públiques poc coordinades, es despleguen les iniciatives privades, amb canvis accelerats, també, en un entorn cada vegada més dominat per la tecnocràcia, pels algoritmes. Per això, és impossible garantir que cap política aconsegueixi els seus objectius. No es pot perquè les interaccions amb altres polítiques i amb innombrables iniciatives privades, a múltiples nivells i escales, que van canviant contínuament, són pràcticament impredictibles.
Les polítiques de conservació de la natura que tenim al nostre país són completament insuficients, obsoletes, posen pedaços en alguns dels efectes més cridaners, o que ens molesten més, però no deixen de ser reactives, no van a la causa, miren de pal·liar els efectes. Però encara que les polítiques de conservació fossin bones, robustes, actualitzades, i que hi hagués voluntat política d’imposar-les, o fins i tot si volguessin impulsar polítiques serioses de sostenibilitat ambiental, en el context actual no podríem aconseguir els objectius.
“El col·lapse ecològic global va començar fa cinquanta anys”
Per què?
Totes les polítiques sectorials, per exemple la política agrària, forestal, energètica, de mobilitat, etc., generen impactes negatius en l’ambient. Són uns impactes indesitjats però ben reals i acumulatius. Les polítiques dites «de conservació de la natura» intenten contrarestar aquests impactes negatius. Però no tenen la capacitat d’incidir preventivament, perquè, entre altres coses, no existeix l’avaluació d’impacte ambiental de polítiques. I no ho tenim perquè els nostres governs no ho han volgut. Tenim avaluació d’impacte ambiental de projectes, de plans i de programes, l’aplicació dels quals té moltes deficiències, però cap política sectorial, sigui europea, espanyola o catalana, avalua els seus impactes ambientals. Els efectes inesperats negatius s’acumulen inexorablement, per tant, i són cada cop més greus.
Amb tot el que expliques entenc perfectament que diguis que la humanitat té deures amb la natura, no drets.
Hi tenim deures, efectivament. Hauríem de canviar la nostra perspectiva i recuperar la saviesa de la tradició bíblica que trobem formulada, d’una manera o altra, en totes les tradicions espirituals de la humanitat: un nucli moral gravita a l’entorn de responsabilitats, d’obligacions, deures sacramentals. Hi ha molts pobles indígenes al món que encara mantenen heroicament aquesta cosmovisió i ètica, amb una coherència admirable.
A l’Europa occidental aquesta visió orgànica o animada del món va canviar gradualment des del Renaixement, però sobretot a partir de la revolució industrial i la Revolució Francesa, que va posar el focus en els drets humans. Això ha tingut unes derivades molt positives, certament. Però el fet de posar la mirada només en els drets humans, exclusivament, ha desposseït de drets tots els éssers no humans. Es tracta de l’antropocentrisme rigorós, cobejós i consumista, que menysté les responsabilitats que tenim envers les generacions futures i els innombrables éssers no humans i ha configurat una civilització patològica en molts aspectes. Nosaltres no podem viure sense un aire i aigua purs, sense un teixit de vida vegetal i animal sa, sense un entorn natural saludable que ens sostingui físicament. Oblidar o menystenir aquesta responsabilitat fonamental, en el sentit més literal del terme, essencial, ens ha dut cap on som ara mateix.
“Posar la mirada només en els drets humans ha desposseït de drets a tots els éssers no humans”
I la pregària?
La pregària per i en la natura, la meditació i la contemplació de la natura, són part de la solució de fons, són antídots al reduccionisme materialista. Si no es recupera la relació sacramental amb la natura, estem sempre a la perifèria, a la superfície, sotmesos a l’engany que hi ha solucions tècniques o polítiques. Si es recupera, o en la mesura en què es recuperi, es poden impulsar canvis amb més profunditat: canvis dels sistemes de creences i de valors, que impulsin canvis profunds, límits saludables als models polítics, econòmics i als desenvolupaments tecnològics. La pràctica de dejunis i abstinències s’ha de recuperar, tot això forma part d’una relació sana, espiritual, amb la natura humana i no humana. No es pot tirar per la borda la visió espiritual de la natura, ni totes les pràctiques espirituals, i quedar-nos amb un «ambientalisme de pala i escombra» com deia el doctor Ramon Margalef, posant filtres a les xemeneies o buscant etiquetes de productes «eco-friendly».
La Terra és de Déu?
Sí, la Terra no és cap obra humana, és molt més que un conjunt de ’recursos naturals’. Això és un ensenyament bíblic essencial i també alcorànic que trobes formulat en moltes altres escriptures sagrades de la humanitat. Som usufructuaris, administradors, gestors, digueu-li’n com vulgueu. No podem fer el que vulguem. Ara, la consciència de la propietat privada ─que hem heretat del dret romà─, l’individualisme irresponsable, s’han anat difonent i endurint, cada vegada més, i han acabat fent-nos creure que érem amos i senyors i que podíem disposar de la Terra i els seus recursos com volguéssim.
L’encíclica Laudato si’ ajuda que l’Església catòlica tingui un bon posicionament sobre la crisi ecològica?
Si fos presa seriosament, sí, naturalment. Té dues grans singularitats: una, que s’adreça a tota la humanitat, no només als cristians catòlics i l’altra és que va ser elaborada de manera col·legiada. Recull aportacions de múltiples conferències episcopals i autors en una síntesi ben clara i entenedora. I acaba amb dues pregàries molt notables. Ara mateix diria que és el principal referent per a l’Església catòlica, que ha inspirat múltiples iniciatives, com la de les ecoparròquies.
Les Esglésies ortodoxes feia molts anys que havien difós els seus posicionaments, explicant el caràcter teofànic de la natura, l’actitud reverent que demana, elaborant el concepte de pecat ecològic, etc. És molt poc coneguda l’elaboració dels patriarques, teòlegs i filòsofs ortodoxos sobre aquests temes, que és d’una gran riquesa i profunditat, entre els quals destaca la immensa tasca desplegada per Bartomeu I, patriarca de Constantinoble. Crec que és en aquesta direcció que el cristianisme occidental (romà i reformat) hauria de cercar inspiració per trobar, elaborar i donar respostes més profundes i efectives.
Parles d’ecologia integral com un bon enfocament per al repte ecològic…
El que fa bàsicament aquest concepte és integrar la dimensió humana a l’ecologia. Considera conjuntament l’ecologia ambiental, per dir-ho així, i l’ecologia humana. I presentar la justícia ambiental i la justícia social com dues cares de la mateixa realitat, i explicar per què és tan erroni i insuficient abordar la justícia social ignorant la justícia ambiental com viceversa. En les societats modernes, en què la dimensió social i ambiental estan escindides, on el coneixement analític és el més prestigiat, costa molt unificar la visió de la realitat i promoure síntesis significatives i efectives.
Canvio una mica de tema. Has comentat i hem vist també que has fet uns estudis de les comunitats monàstiques cristianes en relació amb el seu entorn natural…
En lloc de dedicar-nos a denunciar, que no acabes mai, des de la UICN hem intentat influir mitjançant guies de bones pràctiques per fomentar la conservació de la natura. Aquestes guies es construeixen participativament, a partir d’exemples reals. Es fa una prospecció mundial, s’identifiquen les millors pràctiques d’un àmbit o tema concret, es destil·len criteris i principis i s’elaboren directrius concordants. Jo he tingut l’oportunitat de treballar en l’elaboració de dues d’aquestes guies de bones pràctiques internacionals: una sobre llocs naturals sagrats damunt dels quals s’han establert espais protegits moderns, i l’altra sobre la rellevància cultural i espiritual de la natura en la gestió i governança dels espais naturals protegits i conservats. I també, una guia sobre el patrimoni immaterial, a escala espanyola, i diverses guies i directrius a escala catalana o d’espais naturals concrets, com el Montsant. Aquestes aportacions les considerem molt útils, perquè no són construccions teòriques, sinó elaborades de baix cap a dalt, destil·lant estudis de casos reals, i totes les seves recomanacions van acompanyades d’exemples reals. No recomanem coses que imaginem que podrien funcionar. No, proposem adaptar alternatives que funcionen des de fa segles o, de vegades, mil·lennis.
“El monacat contemplatiu cristià és un model efectiu i resilient de conservació comunitària de la natura”
És en aquest context que m’ha interessat el monacat contemplatiu cristià que s’ha desenvolupat des del segle IV. Això vol dir que disposem de registres de molts segles ─de vegades fins a disset─ de bones pràctiques en monestirs implantats des de l’Àrtic fins als Tròpics. No sempre s’ha assolit l’excel·lència, som humans i no totes les comunitats han estat impecables, però és un model efectiu i resilient de conservació comunitària de la natura, que ha trobat la manera com donar respostes òptimes en tota mena d’ecosistemes i en el context de règims polítics molt diferents.
Sant Benet considera que el monestir és un organisme que ha de tendir a l’autosuficiència, a l’autarquia, tant com sigui possible. Per què? Per tenir llibertat espiritual. Això és fonamental. En les comunitats monàstiques no hi ha propietat privada, la propietat és comunitària. Es fa vot de pobresa, es porta una vida equilibrada i simple. El monestir pot ser ric, però la vida que es viu a dintre és frugal, per tant, s’administren molt bé els bens. L’aplicació radical dels principis cristians viscuts comunitàriament dona com a resultat una bona conservació de la natura. Aquest és un dels millors exemples que tenim a Occident de bones pràctiques de custòdia del territori, més ben documentades durant segles. Les lliçons del monacat contemplatiu són molt inspiradores, i crec que mereixerien molta més atenció i suport.
Apunts per a la conversió ecològica
“L’Església catòlica té un terme molt potent que de tan potent que és gairebé no fa servir, que és la conversió ecològica”, explica Mallarach, que dona un seguit de pinzellades per impulsar aquest canvi:
Recuperar la visió contemplativa de la natura i pregar per la natura sofrent: Simplement frenar i mirar d’aturar el flux de la ment, per començar a recuperar una visió contemplativa, un vincle més profund, sacramental amb la natura, que inclou, a més de la lloança i l’agraïment, pregar per la natura sofrent, igual que preguem pel nostre proïsme sofrent. Sense conrear la contemplació no es pot tenir un vincle espiritual amb la natura.
L’alimentació cultural o mediàtica: Quan ens nodrim la ment amb lectures, músiques o vídeos hauríem de ser molt conscients i selectius. En aquesta ingesta predominen productes nocius, dispersants, tòxics, i els hauríem de rebutjar amb la mateixa fermesa que rebutgem aliments malmesos o contaminats.
L’aliment: De proximitat, de temporada i ecològic. Aquestes són les prioritats.Si, a més, el podem conrear ja tindríem matrícula d’honor. Però com que a les ciutats, on vivim la majoria, quasi ningú pot tenir hort, quines opcions tenim? Organitzar-nos en comunitats, parròquies, cooperatives de consumidors, o altres maneres, per poder comprar productes seguint les prioritats indicades. Així ens estalviem de mirar les etiquetes, que demana un esforç que raonablement no pot fer tothom. Si la cooperativa o la comunitat ja ha fet aquesta selecció, hi vas tranquil·lament perquè saps que tot el que compres ha passat per l’escrutini de la justícia ambiental i social. Recordem, també, que totes les tradicions espirituals prescriuen dejunis i abstinències i que els seus beneficis no son només anímics sinó també corporals. I això porta també a reduir la ingesta de carn, sobretot la de procedència industrial, evidentment.
El vestit: Fixar-nos en quina roba comprem. Valorar si podem fer servir roba de segona mà, n’hi ha de molt bona. Si és roba nova, mirar d’on ve, quins components té, com s’ha fabricat, on s’ha fet, de quina manera… I seleccionar les peces que siguin més justes socialment i ambiental.
La llar: Com l’escalfem o la refrigerem, els materials que la conformen. Millorar l’eficiència i l’estalvi energètic. Buscar la màxima harmonia possible dins de les possibilitats que tinguem a l’abast.
Mobilitat: Com menys ens haguem de desplaçar en vehicle de motor privat, millor. Hem d’acostumar-nos a valorar si és necessari aquest desplaçament o no. Si ens el podem estalviar, fer-ho. Potser ens podem desplaçar caminant o amb bicicleta. No cal que cada cap de setmana la gent de l’interior ens en anem a la platja o la gent que viu als municipis litorals se’n vagi a l’alta muntanya. Podem anar a passejar per un espai natural més proper, potser parcs urbans o periurbans. És prioritari per a la salut social poder tenir espais de natura de certa qualitat a l’abast, dins i a les perifèries de les ciutats, per poder-hi anar o a peu o amb bicicleta o amb transport públic, que no calgui agafar el cotxe per anar a gaudir un dia a la natura.
