La cerimònia d’inauguració de la Torre de Jesucrist de la basílica de la Sagrada Família va tenir tres parts, la pregària i l’ofrena a la tomba d’Antoni Gaudí a la cripta del temple, la missa pontifical i la benedicció de la torre.
A la cripta el pontífex, Lleó XIV, es va trobar amb els patrons de la Fundació de la Sagrada Família i amb el rector de la Parròquia de la Sagrada Família.
A l’entrada de la Porta de la Passió, el Sant Pare va trobar-se amb els Reis d’Espanya i amb la Natàlia una nena invident d’uns deu anys d’edat que tenia davant seu una maqueta de la Torre de Jesucrist. La Natàlia va explicar tant al Papa com als reis com estava feta la torre. I és que la Fundació ONCE està en relació amb la Fundació de la Sagrada Família per acostar als invidents tant l’accés al temple expiatori com amb la comprensió de l’arquitectura de Gaudí, mitjançant maquetes que poden ser palpades per les persones amb ceguesa.
Pel que fa a la missa, ritus recargolat i carrincló, tenint en compte que la presidia el papa Lleó XIV, en davant, papa Lleó, cal dir que la litúrgia estava molt ben treballada. Els textos eren en català, en castellà i hi havia cançons en llatí.
Tot de purpurats amb el solideu s’asseien a l’altar, ajudats d’algun diaca i d’algun capellà. Tant els cardenals i bisbes com el Papa mateix eren revestits de casulles amb motius gaudinians. La vestimenta semblava feixuga i poc transpirant. De fet el Sant Pare en acabar la cerimònia es va retirar i va canviar-se per la roba habitual amb una estola per poder beneir la torre i se’l veia més reconfortat.
A l’altar també hi havia dos llocs reservats a la banda dreta per al rei i per a la reina de l’Estat espanyol. Quan el cap d’Estat i la dona van entrar al temple van haver-hi aplaudiments.
A la nau central hi havia tot de gent encorbatada i vestida amb elegància, hi predominava el color negre. Hi havia una abundor d’autoritats de tots els estaments, estatals, autonòmics, locals, el Govern central en ple, el Govern de la Generalitat al complet, l’alcalde de Barcelona i tot de persones amb responsabilitats a les administracions públiques.
Els fidels de les parròquies érem als laterals del mig en avall de la nau. Les autoritats entraven per la Porta de la Passió mentre que la resta havíem entrat tres hores llargues abans de la cerimònia per la Porta del Naixement.
Tothom tenia el llibret de la missa al seient i també un ventall de cartró.
El servei d’ordre, molt atent i disposats a donar un cop de mà, no permetien que ens aixequéssim, que anéssim fent tombs per la nau. Sí que ens deixaven anar al bany i ens ajudaven a retornar al nostre lloc.
Les columnes no deixaven veure l’altar major. Hi havia una munió de televisors que transmetien les imatges principals de la cerimònia.
La celebració de la santa missa estava controladíssima, el tempo. Les intervencions dels diferents actuants anaven l’una darrera l’altra sense temps perdut.
Una dona va llegir una lectura i una altra va cantar un himne. Un escolanet va cantar el salm. I un capellà jove va llegir l’Evangeli, després del ritu de l’encens i el tomb per l’altar i també de l’aprovació del president de la cerimònia, amb el bes al llibre dels Evangelis per a les grans ocasions -llibre daurat amb tanca i tot.
L’homilia del papa Lleó va ser curta, un bocí en català i la resta en castellà.
L’altar va ser revestit amb mantell i amb les ofrenes hi havia les patenes platejades i un calze principal també platejat i treballat potser amb or o pedres precioses. En el moment de la Consagració tant l’arquebisbe de Barcelona com el de Tarragona també hi van dir alguns fragments de la cerimònia.
Abans d’acabar-se la part de la consagració ja estaven preparats els voluntaris amb les persones escollides que portaven els copons amb les sagrades formes consagrades, òbviament en altres ocasions perquè el Papa encara no havia acabat de consagrar.
A la Montse Carulla, presidenta d’ACO, i a mi ens va semblar entrellucar la cara de sorpresa del pontífex en veient com hi havia tot de copons plens a vessar de formes consagrades quan ell encara no havia acabat el ritual. Cal dir que el bisbe de Roma actual és matemàtic de formació, no li devien sortir els comptes. Diversos equips formats per un parell de persones, una amb un estendard i l’altra amb el copó curull de sagrades formes s’acosten a cada racó del temple. Prèviament ens havien explicat quin camí havíem de fer. Vàrem combregar sense fressa, ras i curt.
Hi va haver un moment en què tot un escamot de Policia Nacional va entrar al temple i es varen situar pels laterals, estratègicament ubicats.
Tothom havíem passat els controls d’identitat, havíem ensenyat les bosses, no portàvem ni ganivets, ni pistoles. En fi, a mi em va semblar que les mesures de seguretat eren extremes sinó exagerades.
La tercera part de la cerimònia, la més esperada, va tenir lloc a la façana del Naixement i els assistents dins el temple vàrem haver-nos de quedar asseguts, en silenci. Els voluntaris ens varen proporcionar uns artefactes que més endavant s’encendrien. Es tracta d’un artefacte fet de paper amb forma d’ortoedre (paral·lelepípede rectangular) que fa la figura d’una xemeneia de La Pedrera. Té una base quadrada amb un mecanisme interior (es veu un circuit elèctric sofisticat). Hi consta la frase atribuïda a Antoni Gaudí: “Primer l’amor, després la tècnica”.
Només el Papa, el cap d’Estat i la consort i els bisbes tenien lloc preferent per assistir a la cerimònia de la benedicció de la Torre de Jesucrist. Hi havia també un pati de cadires ocupades per ciutadans a la part exterior del temple, a la façana del Naixement. La benedicció es va fer majoritàriament en català amb aspersió d’aigua (el nostre arquebisbe va quedar ben moll). Aquí tothom va haver d’alçar la mirada cap a la Creu de Jesucrist.
Després es va iniciar un espectacle, amb el cant d’escolanets i amb l’encesa dels ortoedres-llànties, va ser una posada en escena amb llum i colors molt reeixida. A dins el temple també es van encendre aquestes llànties. Després van haver-hi coets, focs d’artifici, uns drons van dibuixar la silueta d’Antoni Gaudí (el bisbe de Barcelona li deia “Antonio”) i la silueta es va vinclar cap a la Torre de Jesucrist, com si el Sr. Gaudí s’inclinés a veure la seva obra acabada. Després el papa Lleó va descobrir una placa commemorativa de l’acte a la façana del Naixement mateix.
No cal dir que va ser una fi de festa excelsa. A més, hi ha el material gravat, el vídeo, que es troba a la xarxa global per donar-hi fe i per guardar per a la història.
Als pobres fidels asseguts al temple no ens varen deixar sortir-ne fins passada una estona ben llarga. Primer havien de desfilar-hi les autoritats (el Papa, els reis, etc.).
Per a una dona cristiana de base, militant d’un moviment catòlic obrer, l’ACO, feligresa d’una parròquia amb goteres i amb la façana plena de grafits què voleu que us digui?, doncs que estic encantada d’haver viscut aquest esdeveniment en persona i no des del televisor de casa.
Valoro molt la feinada que hi ha darrera d’aquest esdeveniment i, evidentment, el munt d’anys per acabar la Torre de Jesucrist i la basílica de la Sagrada Família, ja en són cent-quaranta!
Honestament no sé com es paga tot això, el munt d’hores extraordinàries dels agents de seguretat, dels xofers, dels policies, les dietes i les manutencions d’aquells que han vingut d’altres racons de l’Estat, els lampistes, els paletes, la impressió dels cartells, dels llibrets, les casulles noves dels clergues, les llànties…
He sabut que els cantaries del Cor Canta van ser expulsats del temple expiatori de la Sagrada Família perquè tenien la intenció de cantar l’Himne Nacional de Catalunya, Els Segadors, i de desplegar una senyera o unes quantes a la façana del Naixement. Pel que sembla no tocava fer-ho o potser podia alterar l’acte. És per això que els van foragitar. En el vídeo no es va emetre aquesta actuació policial. Se sap pel testimoni dels cantaries que es troba a la xarxa.
Com a barcelonina estic feliç. Vaig pensar en l’avi i el pare i com els hauria agradat haver vist la Sagrada Família culminada per la Torre de Jesucrist.
Com a cristiana practicant, em sembla bé que hagi vingut el cap visible de l’Església catòlica, que hagi visitat un munt de llocs i de temples, que hagi conegut gent del nostre país. Ara que el desplegament mediàtic és enorme i tots els mitjans de comunicació segueixen el Bisbe de Roma arreu. L’esdeveniment és massiu, intens i pot arribar a afartar.
Em trobo més a gust en la celebració d’una Eucaristia de dissabte o de diumenge a la parròquia o en qualsevol altra comunitat.
Em fa l’efecte que a Robert Joseph Prevost i Martínez (si fes servir el cognom matern) també li hauria agradat venir a casa nostra d’incògnit.
