Actualitat

La responsable de l’equip Motakos, de la zona Baix Llobregat, ha pogut explicar la seva experiència com a fisioterapeuta a l’UCI de l'Hospital de Bellvitge en la televisió local de l’Hospitalet de Llobregat. Podeu consultar-la a l’enllaç.

A banda, l’Enric Blasi, militant veterà de 86 anys, és un dels testimonis de persones grans que expliquen la seva experiència de vida durant el confinament en aquest article publicat a El Periódico. A banda, l’Enric ens envia aquest escrit que complementa àmpliament el que es va publicar al diari:

Soc una persona gran, tinc 86 anys i visc sol. Com ho passo? Fins ara m’apanyo força bé, sobretot gràcies a la senyora de fer feines que no ha deixat de venir des de Sant Cugat a Barcelona. Com que mai m’havien fet una enquesta preliminar vaig creure’m que amb una xerrada de 10 minuts al telèfon era suficient per a que es publiqués la meva conversa al cap de dos o tres dies. He deixat passar un temps i sembla que res de res, ho sento. De tota manera he procurat recordar tot el que vàrem parlar i us ho he resumit tant com m’ha estat possible; aquí teniu el que no es va publicar, jutgeu vosaltres.

Jo quasi no surto al carrer. Al principi vaig estar uns dies neguitós, angoixat, tothom estava una mica desconcertat i semblava que ningú em feia cas. Finalment, mentre duri aquesta pandèmia, tot s’ha arreglat de la millor manera possible. Ara únicament surto a la farmàcia i a comprar el pa, tot davant mateix de casa.

Per què crec que passa això? No ho sé. Fa només un mes hauria dit que era impossible que en ple segle XXI una cosa així passés. Potser vivim confiats en que la ciència i el progrés tecnològic són capaços de dominar-ho tot. I, aquesta realitat ens farà observar millor on hem errat. Així, junts, no tornar a ensopegar de nou; sobretot per a que les joves generacions, que ara comencen la vida la puguin gaudir de la millor manera possible.

Com crec que serà quan acabi aquesta pandèmia? Tampoc ho sé. Penso, crec sincerament, que solament hi ha dues opcions: 1a opció: Seguir igual, fent alguns retocs i variacions necessàries per a un millor aprofitament dels de sempre. 2a opció: Començar tot de nou. Crec que la democràcia sense llibertat no és democràcia... no sé què és, però democràcia no. 

Aleshores què?...  Jo apunto que la pandèmia més gran d’aquest segle XXI són les multinacionals i el gran robatori a través de la banca per evitar fer “crac” en l’actual sistema  econòmic. Penso que és per aquí per on s’haurien de començar a aclarir les coses. Per opinar millor caldria primer poder arribar a veure la fi d’aquesta situació, on el caos i el desordre actuals únicament són solucionats gràcies a la responsabilitat i el bon fer d’unes persones que per la seva consciencia d’humanitat continuen treballant i són imprescindibles, des de metges, infermeres, ajudants, serveis d’urgència... fins oficinistes, mecànics, electricistes... serveis de neteja i manteniment de serveis públics, etc. Em meravella com en cas de “necessitat extrema”, per no dir de tragèdia, surten voluntaris i bona gent que col·labora i ajuda. Mentre que a la vida real, quotidiana, on sempre passa el mateix: per exemple, a les reunions administratives  anuals de veïns normalment hi  va poca gent  i ningú vol ser president... per què? No volen feina! La vida d’ara deshumanitza poc a poc a les persones. És així com es vol continuar quan tot acabi bé?

Quan tot s’acabi; els que quedem, i m’agradaria molt ser-hi, crec que tenim un deute amb tots aquest treballadors que responsablement han ocupat un lloc de treball, generalment el seu lloc de treball, que era precís que seguissin ocupant-lo per poder sortir-nos-en, nosaltres i ells, d’aquest... embolic, per no dir una paraulota. A més a més, a tots ells els donaria un mes de vacances pagades per a que es poguessin recuperar del mal tràngol passat i el cost seria a càrrec dels que voluntàriament hi volguéssim col·laborar, en senyal de amistat i en agraïment a la seva generositat. Espero ser-hi.