desembre 13/Joan Andreu Parra/
[Enric Blasi] El meu primer contacte amb la Victòria va ser a l’ACO, l’any 1983, més o menys. D’aquells primers anys tinc pocs records. Amb el temps vàrem compartir dies de platja a Calafell i a Alp on coincidíem, gairebé sempre de vacances, unes 6 o 8 persones. Ens distréiem amb diferents entreteniments, però la Victòria no era gens entusiasta dels jocs i menys de jocs de cartes. Ella sempre preferia anar a llegir tranquil·lament.
Quan el gener de l’any 2003 va morir la meva esposa, per vacances la Victòria junt amb l’Ana Maria van convidar-me a la Vall d’Ordesa. Mai oblidaré com s’esforçaven per ajudar-me en aquells dies difícils. Sempre més vaig quedar agraït a la Victoria pel l’esforç que va fer. A mi, aquella sortida, em va fer molt de bé.
Després cada any coincidíem 5 o 6 dies a Arbúcies fent els Exercicis d’estiu d’ACO. Ella era una entusiasta de la piscina. En el temps que ens donaven de reflexió gairebé sempre intercanviàvem el nostre punt de vista fins arribar a una conclusió en la qual no sempre coincidíem. La Victòria era una persona que si es comprometia en alguna cosa hi participava fins a la fi. En les reunions sempre aportava la seva paraula que ens feia pensar i, encara que dèiem cadascú la nostra, ella sempre feia la seva, encara que després de vegades li dolia haver-ho fet.
Amb la seva partida, la Victòria ens deixa el record de totes les vivències compartides. Sempre la recordaré per la seva fortalesa i el seu esperit lluitador, cosa que contrastava amb el seu cos més aviat petit.