Actualitat

«Tenim intents de viure la fraternitat que no acaben de cuallar. Per això el papa Francesc ens hi empeny a aquesta visió comunitària i fraterna des de l’alegria de l’Evangeli», d’aquesta manera Peio Sánchez, rector de la parròquia de Santa Anna, justificava la VI Jornada de Comunicació de l’ACO que amb el títol Recuperant la mirada comunitària es va celebrar aquest dissabte passat, 7 de maig, a la mateixa església que acull l’Hospital de Campanya.

Durant la jornada en la que van participar uns 25 militants i simpatitzants de l’ACO es van projectar set seqüències diferents, escollides per Mn. Peio, i que van ser disseccionades pel director de la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya i per Sonia Herrera, responsable de l’Àrea Social de Cristianisme i Justícia. La jornada va acabar amb les aportacions dels participants a l’entorn de les preguntes: Quines dificultats fortes trobem per viure en fraternitat? (individualisme, fragmentació, distàncies no perdonades, ideals no reals, afinitats i no Evangeli, dificultats exteriors...) i recordant Fratelli tutti del papa Francesc, què aporta la fraternitat com a clau en aquest moment històric?

En el diàleg final es va compartir que a vegades és més fàcil fer fraternitat amb tradicions religioses allunyades de la pròpia que entre fidels d’una mateixa confessió i per això és necessari treballar la intrareligiositat entre les nostres comunitats. Entre les dificultats es va destacar el fet de viure compartimentats, els prejudicis, les presses i el soroll (especialment, mediàtic), la manca de creativitat i imaginació, les pròpies ferides («cal perdonar i perdonar-nos, acollir les pròpies ferides i les dels altres, per sostenir la fraternitat»).

Es va constatar que calen homes i dones comunitaris i pontífexs (constructors de ponts), que cal valorar les petites comunitats que fem cada dia (al grup de fe, a les parròquies, a la feina, a la família...), que és signe de fraternitat i esperança el treball que s’està fent a la diòcesi sobre el Sínode de la sinodalitat, que la fraternitat (el gran signe de l’Evangeli) exigeix cuidar-la i és el bot salvavides enmig de la tempesta.

A l'enllaç podeu consultar les conclusions que va resumir Quim Cervera, consiliari de la Comissió de Comunicació. 

Poden consultar-se fotos de la Jornada a l'enllaç: https://flic.kr/s/aHBqjzP2yE.

Selecció de seqüències

· La fraternitat fundada en la Gràcia. El festín de Babette (1987), Gabriel Axel.

Al voltant de l’alimentació i de la gastronomia hi pot haver molta vida comunitària i és un espai de veritat on podem obrir la nostra ànima, on parlar de misericòrdia, gràcia i perdó, va destacar Sonia Herrera. 

La Gràcia de Déu és sobreabundant i té una força transformadora que veiem com opera en les persones. La Gràcia funda la comunitat, va observar Peio Sánchez.

· L’orientació en el discerniment comunitari. Lars y una chica de verdad (2007) Craig Gillespie.

És una al·legoria preciosa de l’acollida de la diferència i on veiem la pregunta fonamental per discernir: «Què faria Jesús?» En la comunitat és important la capacitat de superar els prejudicis i els apriorismes, va destacar la Sonia.

Ser comunitat és fer una cosa aparentment estranya (en aquest cas, permetre que la nina inflable entri a l’Església) per l’acollida de l’altre. Hem de recordar que l’Evangeli se surt de tots els protocols que tenim pensats. En una comunitat a vegades el més important és fer bogeries i estar-hi, va observar en Peio.

· El contrast fratern. Fortuna (2018) Germinal Roaux.

És massa habitual trobar dos homes discutint sobre la salut sexual i reproductiva de la dona, en aquest cas, una menor embarassada (probablement fruit de la violència sexual). I també hi ha una denúncia de la incapacitat del sistema a l’acompanyament, va destacar la Sonia.

És interessant la dinàmica de contrast de diferents visions i com s’intenta un diàleg de fraternitat, és a dir, acceptar la visió de l’altre i fer un procés de reconstrucció d’una sortida. Això no és fàcil i pot ser que la fraternitat no sigui possible, va observar en Peio.

· La comunitat en èxode. La isla de los monjes (2017) Anne Christine Girardot.

Hi ha un dol individual i col·lectiu com a comunitat en aquesta sortida dels monjos de la clausura i hi ha un fil amb l’Església en sortida del papa Francesc, va destacar la Sonia.

Se’ns mostra la feblesa de la fe i la disponibilitat a la sortida d’una estructura (quan hi estem molt de temps, t’acomodes). Aprendre a sortir és necessari, adonar-se’n que no tens més que la vocació i el farcellet, va observar en Peio.

· La fraternitat més enllà de la fe. Las inocentes (2016) Anne Fontaine.

Films com aquest on s’aborda la violència sexual en escenaris de conflicte a les dones ens travessen el cos. Veiem com unes dones es troben en un mateix lloc, no des d’una fe compartida. També veiem el silenci sobre determinats fets que a vegades planeja sobre la vida comunitària i que és una perversió, va destacar la Sonia que va recordar la carta d’agraïment de sor Juana Inés de la Cruz, Yo, la peor de todas.

Es tracta d’una comunitat que viu amb un trauma brutal, també tancada i que té els seus vicis. També observem en el diàleg el pas indistint de la fe al dubte i a la inversa. La fraternitat s’estableix en vincles misteriosos que no tenen a veure amb la fraternitat institucional, va observar en Peio.

· La unitat fraterna entre la vida i la mort. De dioses y hombres (2010) Xavier Beauvois.

Ens connecta amb tota una història de màrtirs contemporanis (el seu llegat és aquest moment de fe profunda que arriba en un moment de fragilitat màxima) i veiem una al·legoria dels estats de Jesús davant la imminència de la mort (la por, els dubtes, l’abandonament de Déu i l’abandonar-se a Déu), va destacar la Sonia.

Assumir la mort junts és una de les coses més difícils de la vida en comunitat. Igualment, la pregària és una de les coses més difícils de filmar i aquí es fa de manera sublim. Hi viem el camí del discerniment i el d’una comunitat que accepta un destí, va observar en Peio.

· La comunitat de sacrifici. Silencio (2016) Martin Scorsese.

Aquest film està ple de preguntes (podríem dir que és una pregunta molt llarga) i és profundament teològic, doncs parla del silenci de Déu. És un contrast davant algunes visions dogmàtiques de la fe que avui predominen, va destacar la Sonia.

Els protagonistes són els cristians ocults (no pas els jesuïtes), se’ns mostra la fidelitat de fe dels més petits i senzills. Per tant, la fe es transmet en una comunitat de fe dels senzills. Quan tenim la seguretat, la fe desapareix, va observar en Peio.

· La fraternitat dels diferents. London River (2009) Rachid Bouchareb. 

Veiem el diàleg interreligiós des del concret i també com es construeix comunitat des del dolor, la resiliència i la transformació d’aquest dolor. Al cristianisme occidental ens hem instal·lat en una relació amb la mort una mica de la Verge dolorosa i en el diàleg interreligiós podem veure altres enfocaments de la mort que posen l’accent en l’agraïment per allò viscut, en el reconeixement d’aquestes vides, va destacar la Sonia.

La fraternitat va més enllà del territori de la pròpia creença. El repte és com construir la fraternitat des de cultures i tradicions religioses diferents, va observar en Peio.