En aquest any de pandèmia, de guerra a Ucraïna i guerres oblidades en altres llocs del nostre planeta ens poden sortir moltes preguntes com a Església Sinodal que som. Com Jesús ens pot ensenyar a caminar junts entre ombres i llums, guerra i pau, odi i amor, penes i alegries, malaltia i salut, espines i roses, plors i riures, mort i vida…? Són qüestions molt humanes. Tant, que no tenim suficients respostes si no estem disposats a sortir de nosaltres i nosaltres mateixes per a obrir noves sendes en comunitat creient.

Durant aquests dies intensos de Setmana Santa, amb la mirada posada en el proper Consell de novembre d'enguany, estem convidats i convidades per a fer camí amb Jesús. Ho podem considerar amb orgull com la Llavor que ens dona perspectives reals de Vida en la nostra militància de discipulat i apostolat en el món obrer i del treball. Aquesta Llavor que, com diu Joan en el seu evangeli, ha de morir per a rebentar la mort amb fruit abundant per a tota la humanitat. “Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dona molt de fruit.”(Joan 12,24). I arribar, ara i aquí, a assaborir amb fe, encara que les creus ens pesin, que Jesucrist és “el Camí, la Veritat i la Vida”. (Joan 14,6a).

Les pistes d'enguany són com a llavors que necessiten ser enterrades en els nostres cors perquè facin procés de germinació, conversió, alliberament. Necessitaran aquestes cures espirituals de cadascun/una i deixar, sense violentar, al fet que vagi creixent en el nostre interior al costat dels altres amb els seus ritmes respectius.