Actualitat

[Marilia Sanz] El 6 de febrer del 2020, en el marc del curs de Cristianisme i Justícia «Tancar el cercle? Representacions de l’experiència espiritual i religiosa en l’espai», es va fer la sessió Barcelona i els llocs de culte: aproximació sociològica i de gestió pública. Va anar a càrrec de Lola López, antropòloga i ex-coordinadora de l’equip d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona. La Lola començà dient que faria una xerrada des de la seva experiència personal, del que li va moure a voler agafar aquesta responsabilitat i de les seves conviccions sobre el fet religiós (es defineix com a agnòstica i la seva mirada és eminentment intercultural).

Encara que no sigui creient, va dir que a la ciutat de Barcelona hi una bona part dels ciutadans que ho són. Considera que el ser creient és part fonamental de la vida de les persones qui ho són, per tant, els gestors públics han de garantir que es pugui exercir aquest dret a tota persona. Al front d’Afers Religiosos va treballar per a la plena normalització del fet religiós. Per exemple, posem per cas, al barri, es parla d’un problema o situació on s’ha d’actuar, a la taula no només ha d’haver-hi els agents de sempre: educació, sanitat, serveis socials, administració, sinó que també ha d’haver la mirada del creient. Va fer una crida a que les associacions de base religioses es facin presents en àmbits fins ara només portats per gent no creient.

Hi ha una mirada de superioritat de l’ateu vers al creient. Es considera que el creient té una inferioritat en el camp intel·lectual, que el seu coneixement de la realitat no té validesa, que és poc evolucionat, s’ha quedat enrere, com infantilitzat per la creença. I s’ha de trencar això perquè ve a ser un supremacisme per part de la cultura dominant no creient. Quan un col·lectiu s’ha d’amagar, dona peu a rumors, estereotips, discriminació. Normalització és poder parlar obertament en qualsevol espai. Però la religió està apartada quan a la ciutat hi ha una presència enorme i diversa de les religions.

Hi ha un buit legal pel que fa als usos dels espais públics quant a la religió. No està escrit enlloc, no hi ha cap llei que prohibeixi fer actes religiosos en espais públics, com ara centres cívics i d’altres. Sempre que es respecti la diversitat religiosa i no es privilegiï una sobre d’altres. Però hi ha una tendència a mirar el fet religiós com quelcom que s’ha de mantenir al marge i es confon laïcitat amb laïcisme. S’ha de tenir una política religiosa que garanteixi el fet religiós. Que tothom pugui exercir el seu dret al culte i que tothom pugui expressar la seva fe. Totes les religions han de poder compartir l’espai públic igual que les activitats culturals o esportives ho fan amb tota la normalitat.

No és suficient donar una Instrucció per equiparar el tracte que es dona a aquestes activitats. Cal una Mesura de Govern. Va trigar vuit mesos poder aprovar una. La Normativa de l’ús de l’espai públic queda molt petita davant les necessitats de la gent creient. Per arribar aquí, s’havia de treballar des de la perspectiva intercultural, que té tres principis.

1. És l'única vacuna contra els extremismes, els racismes. Per assolir la no discriminació. Que hi hagi igualtat de dret. Equitat de l’accés al dret.
2. Reconeixement de la diversitat i de la memòria històrica.
   La persona que es trasllada de país, té dues cultures, té una mirada de cada lloc. Pot mirar les coses amb diferents perspectives. Són persones més creatives, amb més capacitat de trobar solucions diferents als problemes. A les empreses busquen de tenir gent de situacions i d’orígens diversos, als equips creatius, per això.
   I la gent, al carrer, vol conèixer les diferents religions. La Nit d les Religions és un èxit tan gran que s’ha passat d’una nit a dues i s’haurà d’ampliar encara més. Són aproximadament 30 comunitats de diferents religions que obren el seu espai de culte perquè qui vulgui el visiti.  És una iniciativa molt concorreguda i amb molta participació ciutadana en l’organització. 
   També és important reconèixer la memòria històrica. Quins drets s’han conquerit per la lluita dels grups religiosos. Per exemple, al 1958 els primers objectors de consciència per no anar al servei militar eren Testimonis de Jehovà. Un altre exemple va ser la lluita per part d’una Comunitat Musulmana, de l’administració i del teixit associatiu del Barri de la Prosperitat, al districte de Nou Barris per tal que fos possible obrir un local de culte al carrer Japó. 
3. Crear espais de diàleg entre totes les persones.
   Diàleg d’igual a igual. Ningú es posiciona per sobre de l’altre. 
   Respecte a l’altre, respecte abans d’entendre. Puc respectar el que no entenc. Per exemple, a mi no m’agrada el futbol, no l’entenc. De petita vaig fer l’esforç d’interessar-me però no m’entra. Però respecto que es tallin els carrers quan hi ha un partit de futbol molt important. Respecto que hi hagi gent que vulgui anar a veure el futbol.
   El respecte ha de ser sempre que l’altre també respecti. Qui no respecta no mereix respecte.
   És un diàleg per a construir.
   Hem de normalitzar l’evidència de que no podem pensar tots igual. 
   Hem de fer l’esforç de no imposar cap tipus d’ideologia.
   És una prova d’apertura mental que sigui possible el diàleg entre una persona creient i una que no ho sigui.
   Aquest és el principal repte del nostre temps: el de la diversitat. Que arribem a entendre que hi ha moltes formes d’arribar al coneixement, no només la científica, no només el racionalisme, o el materialisme. 
   Que tothom pugui expressar la seva manera de veure el món. La seva manera de cultivar-se.
   Antropològicament bona part dels ateus són jueus-cristians i ni s’adonen. Es pot veure això en la manera en què tracten als seus morts. No els deixen sense més. No els tracten com si només fossin matèria. I n’hi ha una altra manera de tenir fe més difícil d’adonar-se i és la fe cega en la ciència.
   A mi m’agrada com es viu la diversitat a l’Àfrica, al menys on vaig estar, allà tot es celebra, totes les expressions es transformen en festa amb tota la normalitat.