Actualitat

[Imma Sánchez, militant del grup jove de Sta. Margarida de Montbui (Conca d'Òdena - diòcesi de Vic)] Treballo com a administrativa sanitària en servei d’urgències d’un CAP a la comarca de l’Anoia. Aquests dies la nostra tasca és una mica diferent, el COVID-19 ha canviat la nostra manera d’actuar. El primer canvi important és que la nostra eina fonamental de treball és el telèfon, gestionar i resoldre per tal de no moure els ciutadans de casa seva. Això implica que la nostra vessant més humana, de gestió directa, queda una mica en segon terme, el valor afegit de la persona al servei, queda minvat. 

Internament es respira tensió, comencem a conèixer companys que estan de baixa, alguns ingressats altres no... Tot i anar protegits, tenim respecte davant aquesta malaltia. Hi ha frustració, impotència, d’aquells pacients que es van controlant però es desestabilitzen i  ens deixen. Veiem el dolor de lluny dels familiars, aquells dols que són discrets, sense fer soroll, en la soledat. Això em provoca molta tristesa.

Per ara tenim esperança, tenim un demà... més equips de protecció, tenim grups de voluntaris que ajuden per tal que la gent gran o gent que viu sola no hagin de sortir de casa. Les botigues també han facilitat horaris per fer la compra. Moltes empreses han portat materials de protecció per garantir una major seguretat. Tinc la sort de treballar amb grans professionals sanitaris, puc veure el seu vessant més humà, la preocupació pels malalts, la dignitat de la persona, el seguiment proper de malalts.

Quan arribo a casa trobo la meva família: el meu marit i dues nenes. Esperem que toquin les campanes a les 8 de la tarda. Sortim al balcó a aplaudir a tots els que fan tot sigui una mica més fàcil. És potser per a mi un moment d’agraïment de tota la comunitat, veient els veïns, tot i ser cinc minuts, estem contents de veure que tots som allà, fent grup i comunitat. La necessitat ha fet que ens mirem als ulls, en una ciutat això no és fàcil, ara tots som iguals. 

Esperem que un dia, despertem i aquest malson s'hagi acabat. Però, malgrat tot, que puguem aprendre que tots som iguals, que ens ajudem els uns als altres, que tinguem temps de mirar-nos als ulls i tornarem a sortir de casa, i gaudir dels nostres familiars, els nostres amics i, per suposat, de les trobades amb el nostre grup d'ACO que tant trobo a faltar.   

[Josefina Quintana, militant del grup jove de Sta. Margarida de Montbui (Conca d'Òdena - diòcesi de Vic)] Soc mare d’un nen i educadora social a Càritas Igualada i voldria aprofitar per agrair al Comitè Permanent de l'ACO que hagin pensat en mi per fer aquest testimoni.

Com estem vivint l’emergència com a militants de la Conca d’Òdena?

La Conca d’Òdena és una part de la comarca de l’Anoia on estem Igualada, Òdena, Vilanova del Camí i Santa Margarida de Montbui. Aquestes poblacions estan enganxades entre elles per diferents ponts ja que només els separa el riu Anoia; la gran majoria de les persones que vivim en aquest municipis treballem a Igualada, comprem i ens movem per aquesta ciutat com si fos la nostra.

A la Conca d’Òdena es va iniciar uns dies abans l'emergència sanitària que a la resta de Catalunya; ja el dimecres 11 de març es van tancar les escoles, centres de dia i el dijous 12  durant tot el dia ja es parlava de la possibilitat que ens confinessin perimetralment. Durant l’última hora de la tarda ja es veien moviments de Mossos d’esquadra que es posicionaven a les entrades i sortides de la Conca d’Òdena, fins que a les 21 h ja es feia oficial.

Aquest confinament perimetral què està suposant?

Primerament que moltes persones no puguin sortir o entrar per poder anar al seu lloc de treball, com és el cas del Marce, militant del meu grup de l’ACO. Primer es va parlar que totes les persones que no podien anar a treballar pel confinament podrien cobrar com si estiguessin de baixa per accident laboral, però en aquest moment encara no està totalment resolt, tal i com denuncien els alcaldes d’aquestes poblacions.

Al Decret de l’estat de confinament hi havia alguns casos excepcionals, com és el cas de l’Imma, militant d’ACO, que treballa en un CAP en una altra població i pot sortir passant pels controls necessaris. Dins de la Conca d’Òdena moltes empreses s’han vist obligades a fer ERTOS, com el cas de l’empresa on treballa el Marcos (també militant), ja que no els arribava el material o no tenien clients, com és el cas del sector serveis.

Els que treballem com és el meu cas a Càritas, el de l’Eduard, rector i militant o el cas de la Montse, consiliària del grup com a voluntària, cadascun des del seu àmbit de treball estem donant resposta a totes les persones que ho necessiten, alimentació, roba, intermediació laboral, acompanyament emocional, espiritual. Fent un seguiment per conèixer i ajudar a les persones més vulnerables.

Quines conseqüències ja està tenint sobre les vostres vides?

Com possiblement en tot l’Estat, els primers dies del confinament les persones teníem una sensació d’incredulitat pel que estava passant, el primer cap de setmana els parcs estaven plens de persones, les empreses també anaven donant respostes contradictòries segons anaven passant les noticies (vine a treballar, no vinguis, fem torns, treballaràs des de casa, farem un ERTO). Tothom participàvem del saturament a través de les xarxes socials de vídeos, informacions no contrastades, tasques a fer amb la família i un gran etcètera que no ens permetia poder parar i reflexionar.

En aquest moment, què veig de positiu d’aquesta situació? 

Moltes famílies s’han pogut retrobar, s’han vist obligats a compartir, a saber no enfadar-se i poder conviure amb la màxima tranquil·litat possible; estem aprenent a viure amb el mínim, només consumint l’estricte i necessari.

També hem aprofitat per poder fer més xarxa, no només entre la família sinó a nivell de comunitat. Gràcies als grup de xarxes socials moltes comunitats de veïns han aprofitat aquest confinament per poder fer més xarxa veïnal, des del seus balcons han celebrat festes d’aniversaris, han fet bingos, han aplaudit cada vespre a les 8 per agraïment a totes les persones que estaven treballant per tots nosaltres. 

Quines conseqüències creus que tindrà quan l’emergència sanitària s’hagi superat?

Hi havia un programa a la televisió que durant 21 dies la presentadora realitzava una habilitat i d’aquesta manera ja quedava adquirida per sempre; no sé si realment és efectiva aquesta formula, ja que encara no fa 21 dies del confinament, però sí que hi ha hagut un canvi en la nostra societat, ara tota la hiperactivitat del començament del confinament s’està parant, les persones estem aprenent a viure d’una manera més calmada, segurament d’una manera més espiritual, gaudint de les coses essencials, com són la família, la salut, l’amor.

Desitjo que totes les xarxes veïnals que s’estan creant ara no es perdin i sobretot que la situació econòmica pugui arribar a la normalitat amb rapidesa.

Amb quin ànim encares la Setmana Santa?

Cada dia coneixem casos nous de persones que estan a la UCI pel coronavirus, moltes d’elles veïnes, antics companys d’escola, familiars d’amigues, voluntàries de Càritas i moltes més persones que per mi són anònimes. Algunes d’aquestes persones no han pogut resistir al coronavirus i el comiat i acompanyament dels seus familiar ha estat des de la distància, faltats d’aquell contacte tan humà.

Per mi aquesta Setmana Santa no només serà un moment de reflexió personal, sinó que ha de ser un moment d’acompanyament i recolzament a totes les persones que estan patint.

També ha de ser un moment que ens serveixi per ressuscitar, per poder ser resilients i agafar forces per poder no només arribar a la normalitat desitjada sinó a la transformació d’una societat més solidària.

Com diu la cançó RESISTIREM. Un forta abraçada a tothom.