abril 06/Joan Andreu Parra/
La crisi econòmica del 2008 va ser un colp molt fort que va rebre la nostra societat, va afectar a tots, però, com sempre, a les persones més desfavorides… Per què va vindre aquella crisi? Sembla ser que per la mala administració de l'economia i pels interessos d'aquelles persones que la tenen a les seues mans. No seria assenyat dir que “aquella pandèmia”, va vindre per casualitat. Tots tenim part de culpa, però menys assenyat seria dir que, la qual cosa va ocórrer, ho van provocar els que no tenen poder, ni diners, ni influència en la societat.
Aquella crisi ens va humanitzar, ens va fer veure amb claredat les diferències que hi ha en els diferents sectors de la societat i de quina forma tan diferent afectava la crisi a uns sectors i a uns altres. I tot allò, que encara no s'ha anat del tot, ens cridava fortament a la solidaritat, a trobar més a fons la nostra identitat cristiana. Era Déu el que parlava a través d'aquelles circumstàncies i del sofriment de quasi 20 milions de persones, només a Espanya. Era Déu qui patia la crisi. I hi havia una forta coincidència entre el que Déu ens diu en la Sagrada Escriptura i el que ens deia en la vida de la nostra societat. Tot allò, el 2008 i diversos anys després ens va ajudar a viure a fons la Quaresma en el seu vertader sentit, i veure clar per on havia d'anar el nostre dejuni, la nostra penitència i la nostra pregària i com celebrar la Setmana Santa, units als quals estan patint la vertadera passió del Senyor.
El moment actual supera amb molt a la crisi del 2008. En aquella crisi apareixia el sofriment de manera alarmant i feridora. Ara, a més del sofriment i l'angoixa, apareix, de manera escandalosa i tràgica la mort de molts milers de persones, i el que queda per veure. Com en la crisi recordada, no afecta la pandèmia a tots per igual. Ningú està lliure del contagi, però hi ha gran part de la societat que té moltes més garanties de mantindre la seua salut, el seu treball, i supervivència en tots els sentits, que l'altra part que per edat, pel risc del seu treball i per la seua situació econòmica, està exposada a perdre'l tot en un obrir i tancar d'ulls. La nostra fe ens diu que no són només les persones les que pateixen aquestes desgràcies, és el mateix Déu qui està emmalaltint, morint, quedant-se sense treball i en unes circumstàncies de soledat terrible sense tindre a ningú que li acompanye quan acaba la seua vida. El Déu que ens ha revelat Jesús no és el sobirà que és allà en el cel mirant el que passa en la terra, sinó el que habita en nosaltres i comparteix la nostra vida, especialment els nostres sofriments i la nostra mort. Això que dic, com sabeu, ho treballa a fons el nostre Pla Diocesà de Pastoral.
La pandèmia i les seues conseqüències, pot ser la Gran Paraula que ens dirigeix Déu el nostre Senyor, per a viure, de la manera més autèntica i real la Quaresma i la Setmana Santa, que no sabem com celebrarem, però passe el que passe, la celebrarem, en el seu vertader sentit, com Déu vol, compartint la mort i la resurrecció del Senyor.
Per les limitacions de la nostra naturalesa, per la nostra ignorància i pel nostre pecat s'ha produït la pandèmia. Res de pensar que Déu ens ha castigat. No fa falta que ens castigue Déu. El nostre egoisme, a nivell personal i col·lectiu, ja s'encarrega de castigar-nos, prou bé, com va castigar Jesús fins a portar-ho a la creu. Però aquella desgràcia, la major de la història, la que representava (feia present) la mort de tots els innocents, de totes les pandèmies, d'abans i després, en tota la història, Déu la va convertir en la nostra salvació. I així actua Déu en la història a través dels segles. El nostre Déu sempre converteix la nostra ruïna en la nostra pròpia salvació, sobretot quan acceptem compartir la mort i la resurrecció del Jesús, com ens vam comprometre en el nostre Baptisme; aqueixa mort i aqueixa resurrecció que es fa present contínuament en la nostra vida i en la vida dels nostres semblants. I el compartir la mort de Jesús, real i present, en tants milers de persones, ens donarà accés a compartir la seua resurrecció, sempre que siga vertadera i autèntica la nostra unió amb el Jesús que hui pateix i mor.
La mort de Jesús va ser el fracàs i l'amargor més gran de Jesús i la primera comunitat cristiana, però aqueix fracàs i amargor, es va convertir en salvació i glòria per la seua resurrecció. Pel que sembla, mirant-ho tot des de la fe, aquest és el designi del nostre Pare-Mare Déu: convertir en glòria, en resurrecció la mort que estem vivint en aquesta temporada, com va afirmar el mateix Jesús en Jn 9,1-3.
Ens pot servir el Covid-19 per a créixer en la fe? Pot renovar aquesta pandèmia la nostra vida, la nostra societat i les nostres comunitats cristianes? Pot ser, enguany, la Quaresma i la Setmana Santa, més autèntica, més real, amb l'ajuda del que estem vivint? Fins a quin punt ajudem a les nostres comunitats cristianes en la catequesi, els grups, l'administració dels sagraments i totes les altres celebracions, a assumir la mort de Jesús, de manera real, perquè puguen participar tots en la resurrecció, també de manera real (no una alegria superficial i passatgera, sinó una vida nova moguda i transformada per l'amor)?
Pepe Lozano, consiliari de la diòcesi Alacant-Orihuela
